dimarts, 10 de juliol de 2007

Ells hi són però tothom fa veure que no els veu

Espanya és l'estat europeu que ha patit més víctimes a conseqüència del terrorisme islamista, ja sigui a Madrid l'11-m de 2004, els atacs contra interessos i ciutadans espanyols a Casablanca el 2003, els militars morts a l'Iraq, l'Afganistan i el Líban, i finalment els ciutadans de l'estat assassinats al Iemen. Això no obstant el terrorisme islamista ocupa un paper més que secundari en l'agenda política estatal, es presta infinitament més atenció al terrorisme basc que en els darrers anys da estat molt menys letal, i es presenta el fenomen jihadista com quelcom aliè, quan si bé ho és en el seu origen no ho és en les seves conseqüències. L'ala dura de la dreta espanyola s'ha passat els darrers tres anys defensant que els atemptats de l'11-m eren cosa d'ETA i que el paper dels musulmans implicats no passava de ser el d'uns "moritos"-que deia en F. Losantos- que haurien actuat per compte de la banda de la destral i la serp. Aquesta versió, a més de falsa i delirant, conté un clar missatge de banalització del terrorisme islamista i resulta contradictòria amb les prèdiques que José María Aznar, un dels màxims exponents d'aquesta dreta, fa per aquests móns de Déu parlant del terrorisme i del conflicte de civilitzacions. Per l'altra banda, l'esquerra, amb l'apel·lació a una no-nata "aliança de civilitzacions" i amb una muntanya de prejudicis "progres" ha impedit l'elaboració d'un discurs clar sobre el fenomen. Encara n'hi ha molts que imbuïts de metodologia marxista equiparen l'islamisme a l'expressió política violenta dels desheretats de la terra, quan de fet molts dels seus militants provenen de les classes mitjanes més benestants i educades del món musulmà, si és que no són directament multimilionaris com Ossama Bin Laden, o gent plenament integrada al sistema occidental, com ara la xarxa de metges i personal sanitari inculpats a la Gran Bretanya per la seva relació amb un atemptat frustrat. I l'observació distanciada del terror integrista musulmà es manté quan fins i tot el conjunt de la península és un objectiu prioritari en virtut del mite d'Al-Andalus, mite no perquè no respongui a una realitat històrica sinó perquè alimenta el somni de constituir un nou califat que pel cap baix aplegui els mateixos territoris de l'època de màxima esplendor de l'Islam. Amb independència del fet que els polítics espanyols evitin el tema tant com puguin, a Catalunya no podem obviar-lo més: Mohamed Atta va estar-se al nostre país preparant l'atac contra les torres bessones de NY, tenim, com s'ha comentat darrerament, un dels principals focus europeus de captació de militants jihadistes que tard o d'hora pretenen actuar a Catalunya mateix, i com si fos un senyal d'alerta, cinc de les víctimes de l'atemptat del Iemen eren catalanes. És una amenaça massa important com perquè resti tan sols en mans dels professionals policials i de la judicatura: cal que flueixi la informació, que la ciutadania prengui consciència de la necessitat de prendre mesures i de controlar els possibles nuclis de militància. La gent té dret a conèixer la ideologia, les estratègies i els mètodes d'aquells que posen en perill la seva seguretat i els líders polítics i d'opinió han de generar respostes per aquest nou repte que té dimensió mundial i alhora una especial incidència a Catalunya, tot i que en estat latent. No podem deixar que el debat públic espanyol mediatitzi la percepció de la realitat del terrorisme islamista a casa nostra. I la propera vegada que es detingui un "comando Dixan", abans de muntar manifestacions de solidaritat i d'aprovar mocions de suport als ajuntaments, almenys que s'esperin a conèixer els resultats de la instrucció judicial.

2 comentaris:

Toni Piqué ha dit...

Albert, tens un bon blog. Potser si poses punts i aparts als posts… serà més fàcil de llegir! Gràcies i endavant

Albert Guilera ha dit...

Moltes gràcies pel suggeriment. Intentaré millorar