Reflexions estiuenques

Els dos darrers caps de setmana he estat a la platja de Coma-Ruga, al Vendrell. Quan era petit sempre hi anava amb els meus pares però amb els anys vaig optar per platges més properes com ara Castelldefels o Vilanova. M'agrada el mar, tot i que no sóc partidari de les vacances de sol i platja. Amb un parell de cops per setmana en tinc prou. Ara he redescobert Coma-ruga, una platja extensíssima, neta, relativament tranquil·la, unida a un magnífic passeig marítim, sense massificació, i amb un entorn urbà de xalets i hotels molt digne. Aprofitant les sortides, i ja de tornada cap a casa, m'he dedicat a fer incursions als diferents pobles del voltant, des de Tarragona fins a Sitges. És una zona que ja havia visitat moltes vegades, però de forma més fragmentada. La visió de conjunt d'aquest àmbit litoral és un quasi-continu de blocs d'apartaments, hotels i càmpings, des de Tarragona fins a Vilanova i la Geltrú. Ara que hi penso hi faré una ullada amb el Google Earth per vere-ho des de dalt. També hi ha xalets força interessants i algunes cases d'indianos, però hi predomina la construcció turística moderna, dels anys 70 ençà. Les construccions més recents tenen una ambició estètica un punt superior però les dels 70's i 80's semblen pensades tan sols per encabir el màxim de gent possible a la vora del mar. Amb tot m'interessa més la reflexió social. La constatació que molts dels propietaris dels apartaments són obrers industrials i autònoms de l'Àrea Metropolitana que gràcies al seu esforç van poder accedir a una segona residència, senzilla però dotada de tots els serveis propis d'un habitatge. Una idea que avui mateix em sembla impensable per a la majoria de les noves generacions que perceben salaris baixos i mitjans, fora que a partir de la suma d'ingressos d'una parella i amb un gran esforç d'estalvi s'ho puguin arribar a permetre. De fet en aquests indrets es veu molta gent en edat de jubilació i molts dels menors de cinquanta anys que hi passen uns dies són els fills dels propietaris. Avui les noves generacions tenim accés a molts béns i serveis a què els nostres pares no podien aspirar quan tenien la nostra edat, però és clar que l'habitatge, en aquest cas les segones residències, és un bé que amb els anys ha esdevingut més inabastable. Tampoc no es tracta de fer-ne una lectura especialment negativa, el fet és que les segones residències suposen una ocupacio de sòl molt poc sostenible, i són una invitació a l'immobilisme vacacional. Posats a triar, si tingués els diners per fer-ho, preferiria invertir-los en viatges que no pas comprar-me un apartament, tot i que suposo que si tingués fills petits la meva percepció podria ser una altra.