Poder o reconeixement

Veia l'altre dia el programa Àgora dedicat al retorn del president Tarradellas, on en Ramon Espasa feia referència, una vegada i una altra, a l'elevat sentit del poder que tenia el polític que va retornar a Catalunya l'any 1977, després de trenta-vuit anys d'exili. Tanmateix els exemples que donava d'aquest sentit del poder no permeten afirmar una autèntica voluntat d'obtenir i d'exercir poder polític, sinó més aviat una gran preocupació pel reconeixement, en primer lloc pel seu reconeixement com a president de la Generalitat i per rebre el tractament que això suposa. L'aposta de Suárez pel retorn de Tarradellas s'explica amb dues claus: en primer lloc evitar que socialistes i comunistes, que havien obtingut més del 50% dels vots en les eleccions de 1977 a Catalunya, es fessin amb el control del nou govern autonòmic, i en segon lloc, aprofitar la situació personal precària i la seva coneguda necessitat de reconeixement, després de llargs anys de resistència, per poder pactar a la baixa amb el president català. Una pacte basat en donar el màxim de reconeixement a la figura d'en Tarradellas com a president de Catalunya i, alhora, limitar al màxim la transferència de poder real. En el cas de Tarradellas són moltes les anècdotes que mostren la seva obsessió pel reconeixement, una obsessió que es lliga tant a la necessitat de mantenir el respecte per la institució, que representa la Catalunya irredempta durant la "llarga nit franquista", com a l'egocentrisme del personatge. Amb tot, l'obsessió pel reconeixement, en detriment de la voluntat de poder, és una característica que es detecta sovint en la trajectòria del catalanisme. Històricament ha estat més habitual el discurs i l'acció destinats a aconseguir "que ens entenguin" i que ens reconeguin com "el que som", que no pas un discurs i una acció de construcció de l'estat català- federat, confederat o independent-. L'Eugeni Xammar, en les seves memòries, assenyala a la seva manera aquesta deficència durant els anys de la República, on detecta que, sense que Catalunya hagués obtingut grans quotes d'autogovern, el miratge del reconeixement feia que els dirigents catalanistes concentressin les seves energies en altres batalles. Un altre dels líders excpecionals del catalanisme, en Francesc Cambó, és un clar exemple d'aquesta manera d'actuar, sense deixar mai d'afirmar la importància de defensar i mantenir la catalanitat i els interessos catalans( malgrat la seva col·laboració amb el bàndol franquista durant la Guerra dels tres anys) , i tot i ser un mecenes fonamental de la cultura del nostre país, la seva acció política va ser altament ineficaç en l'obtenció de poder polític real. Ara que ens trobem en un moment de redefinició del catalanisme penso que precisament hem de focalitzar la reivindicació nacional en el poder, en l'obtenció de noves cotes de sobirania, més que en el reconeixement. El repte, en quant al reconeixement, ja no és tant que a Espanya sàpiguen que "som com som", sinó que siguem coneguts en positiu arreu d'Europa i als països més rellevants del planeta. La presència catalana a la Fira de Frankfurt és una experiència que oferix lectures molt interessants: d'una banda tants les exhibicions com un quants escriptors catalans, han obtingut un èxit notable, per l'altra, part de la premsa internacional ha reproduït la interpretació que de la realitat catalana fa la premsa de Madrid, ja que és on resideixen la major part de corresponsals instal·lats a l'estat. És clar doncs que hem de fer un esforç per fer arribar la nostra pròpia interpretació del país als grans mitjans internacionals.