dissabte, 8 de desembre de 2007

Ja tenim aquí la nova cultura de l'aigua

Fa pocs anys la "nova cultura de l'aigua" era un clam de plataformes diverses i de les forces polítiques que avui formen el nostre entranyable tripartit. Avui ja en rebem els efectes: s'ha fet públic que les aigües de Barcelona tenen components cancerígens i s'anuncien restriccions d'aigua a la ciutat de Girona i rodalies. Puc imaginar que algun dels meus escassos lectors em titllarà de demagog fastigós per barrejar unes coses amb les altres, però la relació causa efecte és clara i cristal·lina. La nova cultura de l'aigua es basa en l'anatemització absoluta del transvasament de l'aigua dels rius. En el marc de la campanya contra el "Plan Hidrológico Nacional" sempre se sentien dos o tres científics que afirmaven que tota alteració del cabal dels rius constitueix una catàstrofe ecològica, una teoria amplificada pels agitadors professionals de la plataforma anti-transvasament i dels partits polítics que s'hi van afegir, i molt cara a tots aquells ecologistes per als quals la sostenibilitat és equivalent a l'automortificació. Jo també crec que el PHN era una aberració en la mesura que preveia escanyar encara més el cabal d'un riu com l'Ebre, que no va precisament sobrat. La posició ambígua de CiU sobre aquest afer va ser un important factor de desgast electoral, tot i que l'opció convergent partia de l'existència d'una majoria absoluta del PP, per pactar un model de pla hidrològic que, per una banda, garantís el cabal mínim per al manteniment del Delta, i per l'altra, preveiés un ambiciós pla d'inversions per al desenvolupament de les Terres de l'Ebre. Fetes aquestes consideracions, el problema és que la nova cultura de l'aigua no té com a objectiu salvar el Delta de l'Ebre, sinó imposar un model basat en l'estalvi, la reutiltizació i la dessalinització com a alternatives a l'aprofitament de l'aigua dels rius. Aquest model, que d'entrada pot sonar bé, té unes clares limitacions que ara comencem a patir. De fet la qualitat de l'aigua de l'aixeta a l'Àrea Metropolitana de Barcelona és de les ptijors que conec. Suposo que això va molt bé als embotelladors d'aigües minerals i als venedors d'aparells de tractament de l'aigua, però és nefast per als ciutadans. L'aigua que raja de l'aixeta és repulsiva, algun cop que m'he quedat sense aigua mineral he hagut de recórrer a la font domèstica per alleugerir la meva set matinal i me l'he hagut d'empassar d'un glop i sense respirar per minimitzar l'impacte gustatiu del clor i dels altres productes que la composen. Si viatgem una mica ens adonem que almenys per Europa, i també per la península ibèrica, és habitual poder beure aigua de l'aixeta d'una qualitat suficient, de tal manera que l'aigua mineral tan sols és un caprici i no una necessitat. Com tantes altres coses, fa anys que el govern català, quan governaven els meus, va dissenyar una solució per al problema endèmic de la manca d'aigua i de la seva baixa qualitat, transvasar aigua del Roine a Catalunya. Una solució d'abast europeu, que ens garantiria quantitat i qualitat i que en virtut dels subsegüent increment de preu establiria un clar límit al consum desmesurat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tens tota la raó, des de les terres de l'Ebre vam patir insults de gent que ara està governant i callant, deixant que s'emporten l'aigua amb un transvament a Cantabria, i que se la queden els manyos per a fer mega-parcs-temàtics amb un munt de camps de golf i hotels.

A Catalunya fa falta gestió de l'aigua, però aquets del tripartit no saben el que és això. Fa falta un transvasament del Ròdan a Catalunya, i una bona interconnexió de xarxes.

Si no és així, Catalunya quedarà seca i morta d'autocomplaença per part d'uns ecologistes que el que no volen és que hi visque gent al territori per a poder anar ells quan els surte de gust a fer quatre fotos mal tirades.