divendres, 15 de febrer de 2008

L'Església blindada

El Concili Vaticà II va obrir les portes de les esglésies i aquestes es van buidar. Des de Joan Pau II l'estratègia vaticana va en direcció contrària: suport als moviments catòlics conservadors, del tipus Opus Dei, més elitista, o els neocatecumenals (o Quicos), més adreçat als sectors populars. Davant la força de la secularització, l'Església opta per reforçar els seus dogmes i se centra més en convertir els feligresos en militants de la causa que no en intentar el retorn d'aquells que se n'han allunyat. Aquesta església es presenta més radical i intransigent amb la relaxació moral, especialment en tot allò que afecta la vida privada de les persones: el matrimoni, el sexe, l'opció sexual, l'anticoncepció, l'avortament. I tot i que també es pronuncia sobre qüestions de política general, no són avui el seu principal cavall de batalla. Jo no sóc creient, però en canvi sóc de formació i cultura cristiana, i aquesta nova cara del catolicisme em resulta més estranya i antipàtica que el catolicisme que vaig conèixer de petit, en què convivien rectors conservadors, però molt arrelats a la terra, autèntiques institucions locals, i joves kumbaiàs que proclamaven el seu cristianisme naïf acompanyats d'una guitarra. D'adolescent vaig perdre la fe amb una tranquil·litat que encara em sobta, i em vaig allunyar de tot aquell món, sense cap odi ni rancúnia, perquè al capdavall és l'entorn en què m'havia criat. Em considero un agnòstic respectuós amb l'església i la tradició que encarna, però determinades expressions del catolicisme actual em desagraden força. Tanmateix, si l'objectiu de l'església és perdurar i mantenir la seva tradició, és més fàcil que se'n surtin per la via de blindar-se que no pas pel camí de renunciar o diluir les seves conviccions més arrelades . La ciutadania es considera majoritàriament cristiana, però en bona part és indiferent al fenomen religiós, i per molt que l'Església relaxi les seves exigències no aconseguirà augmentar el nombre de feligresos. Els dirigents eclesiàstics han fet l'opció de ser més forts i assumir el preu d'allunyar-se més de la resta de la societat.

1 comentari:

Jesús Cardona ha dit...

Albert, ja vivim en un protestantisme de facto. El Vaticà proclama els seus dogmes, però privadament cada catòlic fa el que vol a la seva vida privada. És més, el catecisme és poc conegut. Vivim una religió a la carta. Els bisbes han pres la mateixa decisió que quan va sortir Luter: contrareforma. Això fa que el catolicisme sigui més dogmàtic que crític i que els sacerdots d'avui siguin molt diferents. Són molr més conservadors encara.
Ara bé, la religiositat torna.