diumenge, 25 de maig de 2008

Decisions arriscades

Darrerament he estat llegint alguns textos sobre la guerra del Vietnam i el que es posa de manifest és com algunes de les decisions més transcendents es van prendre més de cara a la galeria, per la necessitat de salvar l'expedient i guanyar les eleccions, que no pas per la seva eficàcia militar o diplomàtica. El mateix inici de l'escalada militar nord-americana va obeir a una informació errònia, referent al suposat llançament d'un torpede nord-vietnamès contra el destructor U.S.S. Maddox al Golf de Tonkin.  Posteriorment es va demostrar que tot havia estat una falsa alarma, propiciada per un mal funcionament del radar, però l'ordre d'atacar ja s'havia donat i no hi va haver marxa enrera, perquè políticament  no hauria estat assumible. Quan es parla d'una guerra és quan més crida l'atenció la lleugeresa amb què s'adopten certes decisions, perquè estem parlant de mort i destrucció a gran escala, però aquesta frivolitat és present en tots els àmbits de la política, des del poble més petit fins a la més gran superpotència. Em sembla que era en Lluís Prenafeta qui deia allò que, si sabéssim com es  prenen la major part de les decisions, ens esgarrifaríem.  La pel·lícula "Dr. Strangelove, or how I learnt to stop worrying and love the bomb", d'Stanley Kubrick, és un bon exemple, satíric però prou acurat, de les conseqüències nefastes a què pot portar la combinació de lògica política i militar, barrejades amb algun error humà o mecànic. La forma de pensar del general que interpreta en George S. Scott, que proposa assumir la mort de vint milions de persones per guanyar la guerra freda tot d'un plegat, és més comuna del que ens pensem, i el cas és que durant els quaranta anys de tensió  entre Occident i la Unió Soviètica, la guerra atòmica, la destrucció mútua assegurada,  va estar a punt de desencadenar-se en més d'una ocasió. En el documental "The Fog of War", en què l'ex-secretari de Defensa Robert Strange McNamara narra les seves experiències, es fa esment de com durant la crisi dels míssils de Cuba, l'inici de la Tercera Guerra Mundial es va evitar en l'últim segon, de com el cap de la Força Aèria, el mític Curtis Le May, era partidari de llançar un atac nuclear fins i tot després d'haver-se assolit un acord amb la URSS, i de com el mateix Fidel Castro, tot i  ser plenament de les conseqüències apocal·líptiques que això hauria comportat, va recomanar a la Unió Soviètica que disparés els seus míssils nuclears contra els EUA.  Són exemples històrics d'una gran magnitud, però el menyspreu per les conseqüències de les decisions  és habitual en molts àmbits, i a vegades, tenint en compte la dinàmica esbojarrada de la política, és difícil d'evitar. 

Cap comentari: