dijous, 13 de novembre de 2008

A Special Report on Spain

Tinc l'infame edició de 8 de novembre del setmanari "The Economist" a les mans, que tot parlant d'Espanya en un "special report",  conté unes peculiars valoracions sobre Catalunya i el nacionalisme català, que han motivat una queixa barroera del govern català. En Xavier Sala i Martín ha penjat una nota sensacional al facebook en què, al mateix temps que es diu avergonyit per la resposta del nostre govern, denuncia eficaçment les contradiccions i falsedats en què incorre el periodista Michael Reid, autor del reportatge. Poca cosa s'hi pot afegir, tan sols assenyalar que sovint determinades visions que es donen de Catalunya a la premsa internacional semblen dictades per la "Brunete" mediàtica, entre altres motius perquè els periodistes d'altres països recorren a la premsa i als intel·lectuals de Madrid per informar-se d'allò que passa a Catalunya, i així escriuen coses com ara "The nationalists’ linguistic dogmatism is provoking a backlash. Earlier this year Mr Savater, the philosopher, together with a diverse group of public figures ranging from Placido Domingo, a tenor, to Iker Casillas, Real Madrid’s goalkeeper, signed a “manifesto” in defence of the right of citizens to be educated in Spanish.,  un manifest amb què "they touched a nerve. Many thoughtful Catalans believe that Catalan would be safe if it remained the language of primary schools, but that Catalonia would gain much by allowing a choice between Catalan and Spanish in secondary schools.". No sé d'on han tret aquests "thoughtful" catalans, inspirats per Plácido Domingo i Iker Casillas, però el periodista ho escriu i es queda tan ample. Més que notes de queixa, el nostre govern hauria de dissenyar una estratègia-no una campanya publicitària-per fer conèixer Catalunya i les nostres raons als principals creadors d'opinió pública del món, que en principi, més enllà dels prejudicis que cadascú pugui tenir, haurien de ser més neutrals que l'opinió pública espanyola que, per més que se li expliqui que som una nació, no deixarà de tenir un interès perquè deixem de ser-ho.  I sense més preàmbuls cedeixo l'espai a en Sala i Martín:

Why I'm ashamed of the Patetic Reaction of the Catalan Government.

Avergonyit? Doncs avergonyit perquè el secretari d’afers exteriors podria haver mencionat “l’obsessió nacionalista” Britànica (o Nordamericana) que obliga als seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l’opció d’estudiar en Urdú o Xinès i no ho ha fet. Si la definició d’obsessió nacionalista és que utilitzes la TEVA llengua a l’escola i no dones llibertat als pares de que els fills estudiïn en qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos, i tota la resta del món té la mateixa “obsessió nacionalista” perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles a cap d’aquests països (Santiago Navajas: cómo defiende un liberal individualista ilustrado que en Castilla las escuelas tengan monopolio lingüístico español? O es que los inmigrantes pueden escoger estudiar en árabe en Valladolid?). 

Avergonyit perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat Catalana i hagués demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlin Català. Ho sé perquè dono classes a la UPF i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nordamericans, italians etc etc etc que no parlen ni una paraula de català! I si l’editor de l’Economist va a la UPF ho veurà amb els seus propis ulls (i si el Carlos Gil-Vernet es dignés a obrir els ulls veuria que aquesta es la “harsh reality” i que això de que no es contracta professors que no parlin català és “Fictional fable”). És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrera de les espanyoles als rankings. En realitat, estan molt per sobre.

Avergonyit perquè podria haver explicat que si no hi ha immersió lingüística, es corre el risc de que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s’integren amb els fills dels locals, cosa que pot acabar en segregació i violència com ha passat a França. Si una cosa s’ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades ha estat el procés d’integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martin perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d’imposició lingüística fossin certes, hauríem de veure muntanyes de ciutadans monolíngües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que parli català i no pas castellà. Jo, de fet, no conec a ningú. En canvi, conec infinitat de persones monolïngües castellanes. Fins i tot conec catalans que porten 47 anys a Catalunya i refusen parlar una sola paraula de català (oi Carlos Gil-Vernet?). Potser hagués estat bé que el secretari de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya. 

Avergonyit perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que son enviats a Finlàndia no es queixen pas de que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d’aquests problemes no és la llengua. Entre d’altres coses perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen el problema del bilingüisme. O és que la innovació a la monolíngüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit perquè podria haver aportat dades sobre notes de selectivitat o notes de PISA per demostrar els nens bilingües no treuen pitjors notes (incloses les notes d’espanyol) que els nens monolíngües espanyols la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l’economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l’anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castilla León o Extremadura. 

Avergonyit perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d’haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin al 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les pròpies lleis. I això fa que les lleis canviïn i les constitucions canviïn. O és que no ha canviat 25 cops la constitució dels Estats Units? O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els Catalans hem votat legítimament un estatut que demana més recursos per a Catalunya, aquesta es la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com l’Economist pensi que un estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord al que van arribar CIU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l’Economist? 

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc d’utilitzar raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els demagogs diguin “harsh reality” i es quedin tan amples quan, en realitat, tot l’article està ple de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, va i ens explica que tenim mil anys d’història i intenta defensar patèticament de l’acusació de “cacic” que es fa de Jordi Pujol. Com si fos el primo Zumosol, que surt a defensar l’honor de la noia a la que algú li ha tocat el cul a la discoteca. Amb això no vull dir que Pujol fos un cacic. Ni molt menys. El que dic es que en centrar-se en aquest punt, la Generalitat ha fet un gran ridícul i per això em sento avergonyit dels líders que tenim. 
Déu meu(*), què hem fet per merèixer aquest càstig?

Cap comentari: