divendres, 10 d’abril de 2009

Llatinitat desfermada?

Temps enrere vaig penjar un post sobre la sensació de familiaritat que experimento al nord d'Itàlia. Potser tan sols és una sensació superficial, perquè si analitzem la realitat italiana més a fons, les diferències són considerables, tanmateix hi ha punts de contacte importants, només ens cal veure films del neorealisme per comprovar com les formes de vida no difereixen pas tant de les nostres, en tot cas, són més extremades, tal i com vaig escriure en aquell post. És aviat per valorar la gestió que s'ha fet dels efectes del terratrèmol de l'Aquila, si bé ja ha sortit a la llum la sospita que la qualitat constructiva de l'hospital i d'altres edificis públics no era la necessària per a un territori amb aquell risc sísmic. Han generat pertorbació els comentaris del primer ministre Berlusconi, en què insta els afectats a prendre-s'ho com un cap de setmana d'acampada. Però les paraules del Cavaliere són del tot coherents amb l'estil que el caracteritza, que no ha impedit que guanyés les eleccions italianes tres vegades, en períodes diferents. Fa poc vaig descobrir el blog d'un corresponsal espanyol a Roma, que destaca aquells fenòmens de la societat transalpina que més criden l'atenció i que allà poden arribar a passar desapercebuts perquè gairebé es consideren normals. Aquell blog té una de les principals fonts d'inspiració en els estirabots del primer ministre, que darrerament han estat notícia arreu del món, però que sovint no depassen de l'àmbit italià. L'èxit popular de l'empresari milanès, que té convençuda la meitat del seu país que avui és el millor governant possible, ens demostra que l'individualisme narcisista i amoral que es desprèn dels seus fets i de les seves expressions és una forma de ser compartida per una majoria d'italians. El que ens explica el blog del corresponsal confirma aquesta impressió, i ens mostra un país bàsicament incívic i superficial, dirigit per una gerontocràcia masculina, on imperen el nepotisme, la pitjor murrieria i la doble moral, i on qui no té amics ni contactes està condemnat al fracàs. Obres com "Gomorra", de Roberto Saviano, ens ofereixen la versió més radical d'aquesta realitat salvatge i amoral, que té l'epicentre al sud de la península, però que s'expressa amb diferents nivells d'intensitat arreu del país. L'èxit de la Lega Nord es pot entendre com una reacció enfront de la corrupció meridional, que impregna tot el país, però es basa igualment en un fals comunitarisme que converteix els immigrants en els bocs expiatoris dels problemes socials, i disfressa amb uniformes, marxes i proclames, la seva manca de valors. Itàlia té una problema de valors, hi ha una fractura entre la recerca de l'interès personal i l'interès general, que massa sovint col·lisionen en favor de l'arbitrarietat i la victòria del més fort. I tanmateix hi ha una connexió amb casa nostra, perquè aquell individualisme narcisista i amoral també és present entre nosaltres, i quan veig les animalades que fan alguns italians penso que també hi ha molts catalans que podrien i voldrien fer el mateix, si la nostra societat els oferís una marc més favorable. Berlusconi és el geni que, des de fa dècades, ha entès tan bé el seu país que ha estat capaç d'enriquir-s'hi com ningú més, que ha creat els mitjans de comunicació de més èxit, perquè ofereix el producte que demana la massa, i que ha culminat la seva carrera amb el triomf polític, esdevenint el primer ministre de més llarga durada, en diferents tongades. No es pot deixar de banda que l'ascens polític del líder del "Poble de la Llibertat" es va produir després que la campanya judicial coneguda com a "Mani pulite" s'endugués per davant bona part de l'antiga classe política, la mateixa amb què Berlusconi havia fet créixer el seu imperi empresarial. Paradoxalment, la destrucció dels corruptes ha donat la victòria al presumpte corruptor.

Cap comentari: