diumenge, 5 d’abril de 2009

Polònia no ha mort encara

Fa temps que penso que, perquè els catalans ens entenguem a nosaltres mateixos com a nació, l'experiència dels pobles de l'Europa central és clau, perquè ells i no pas els països dels nostre entorn, s'han plantejat, sovint abans i amb més intensitat que nosaltres, els grans dilemes existencials de la nació. I vet aquí que llegeixo "El teló", un assaig del txec Milan Kundera, que viu a França des de 1975, i m'hi trobo sense esperar-m'ho l'essència del debat.
Per començar, una afirmació categòrica, poc habitual fins i tot a casa nostra: "Nacionalistes o cosmopolites, arrelats o desarrelats, els europeus estan profundament determinats per la relació amb la seva pàtria." I una descripció del que és Europa que cal recordar: "al costat de les grans nacions, hi ha a Europa nacions petites, moltes de les quals, en el curs dels dos últims segles, han adquirit (o retrobat) la seva independència política. Potser la seva existència m'ha fet comprendre que la diversitat cultural és el gran valor europeu", una diversitat que és el fonament de la potència artística del continent: "El dinamisme i la llarga durada de la història de les arts europees són inconcebibles sense l'existència de les diferents nacions amb unes experiències diverses que constitueixen un dipòsit d'inspiració inesgotable.".
Recorda que el fat de Txecoslovàquia es va decidir a Munic l'any 1938, mentre els representants del govern de Praga s'esperaven a l'avantcambra, i conclou que :"A Europa hi ha, d'una banda, els grans països, i de l'altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades en les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l'avantcambra.". I més endavant estableix una distinció fonamental entre les nacions grans i les petites, que va molt més enllà de la clàssica distinció entre nacions amb i sense estat: "El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d'habitants; és alguna cosa més profunda:l'existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure".
I, inconscientment, rebla el clau de la seva argumentació quan ignora per complet l'existència de nacions petites com Catalunya i Euskadi, contraposa Espanya i Polònia, i escriu: "Els polonesos són tan nombrosos com els espanyols. Però Espanya és una vella potència que mai no ha sentit amenaçada la seva existència, mentre que la història ha ensenyat als polonesos el que vol dir no ser. Privats del seu Estat, han viscut durant més d'un segle al corredor de la mort". Vist així, que els catalans siguem anomenats "polacos" a Espanya agafa una nova volada, i més encara quan Kundera recorda que :"Polònia no ha mort encara" és el primer vers, patètic, del seu himne nacional i no fa pas més d'una cinquantena d'anys, Witold Gombrowicz, en una carta a Czeslav Milosz, va escriure una frase que no se li hauria pogut acudir a cap espanyol:"Si, d'aquí a cent anys, la llengua polonesa encara existeix...". Què més s'hi pot afegir?.
Però Kundera va més enllà i enllesteix en poques paraules la vella polèmica sobre qui forma part de la literatura catalana: "Tenint en compte que els francesos no estan acostumats a distingir la nació de l'Estat, sento sovint qualificar Kafka d'escriptor txec (era des de 1918, ciutadà txecoslovac). Evidentment, és una absurditat. Kafka només escrivia, cal recordar-ho, en alemany."
Amb la invasió soviètica de Txecoslovàquia, l'any 1968, Kundera va experimentar la mateixa sensació que molts catalans a partir de l'any 1939:"des de llavors sé el que cap francès, cap americà no pot saber; sé què és per a un home viure la mort de la seva nació." . Una experiència que el va portar a pensar en el naixement de la nació txeca, que com el de tantes nacions centreeuropees resulta prou familiar: "el seu renaixement després dels segles XVII i XVIII durant els quals, desapareguda dels llibres, de les escoles, de les administracions, la llengua txeca(en el passat la gran llengua de Jan Hus i de Comenius) feia la viu-viu al costat de l'alemany com a idioma domèstic".
La diglòssia i el bilingüisme també van marcar la història dels txecs, fins i tot dels qui amb les seves creacions n'abrandaven el patriotisme: "vaig pensar en Bedich Smetana, que ni tan sols sabia escriure correctament en txec, que feia els seus diaris personals en alemany i era, malgrat tot, la personalitat més emblemàtica de la nació. Una situació única:els txecs, tots bilingües, tenien llavors l'ocasió de triar:néixer o no néixer; ser o no ser. " Una situació única?, no pas, l'important va ser la tria definitiva: "I malgrat tot van acabar preferint una "cultura naixent" a la cultura madura dels alemanys".
Kundera s'adreça més a un públic de nació gran que no pas de nació petita, i com hem vist ignora, o potser menysprea, la nostra existència, però parlant de txecs i polonesos ens explica qui som nosaltres. Avui sabem que, tot i haver-se trobat al corredor de la mort, les nacions txeca i polonesa existeixen, potser més fortes que mai abans. En el futur, podrem dir el mateix del nostre país?.

Cap comentari: