dimecres, 27 de maig de 2009

Antes roja, o azul, que rota

Al mateix temps que el PSC intenta repetir l'èxit de les eleccions espanyoles apel·lant al vot anti-dretà i contraposant una desconeguda Maria Badia a l'arxiconegut Vidal-Quadras, s'han fet públics els contactes mantinguts entre José Montilla i Alicia Sánchez-Camacho i entre altres dirigents catalans d'ambdues formacions, per pactar una més gran presència de la dreta espanyola en els mitjans de comunicació públics i en òrgans com ara el Consell de Garanties Estatutàries. Podem recordar la clàusula anti-PP del pacte del Tinell, i visualitzar mentalment els reiterats atacs i referències denigratòries dels socialistes catalans i dels seus aliats del tripartit envers el Partit Popular i el que representa, en una campanya de demonització constant que els permetia captar vots i presentar CiU com una força contaminada pels seus antics acords amb els conservadors espanyols. Ara però, quan el tripartit agonitza després d'haver-se demostrat abastament com una fórmula de govern fracassada, encara que aguanti fins al final del mandat, quan les enquestes auguren una clara victòria de CiU en les properes eleccions al Parlament, i quan el sobiranisme guanya posicions dins la societat catalana, el PSC sembla disposat a explorar les possibilitats d'entesa amb el Partit Popular. L'escenari basc no sembla factible a curt termini, però marca un antecedent a tenir en compte. Fixem-nos que durant almenys tres mandats el PNB i el PSE-PSOE van governar junts, i va ser a partir de Lizarra i de l'adopció d'una estratègia sobiranista per la majoria del nacionalisme basc que es va forjar una aliança PP-PSOE al País Basc, que ha acabat sent determinant, primer a Navarra i finalment a Euskadi. És previsible que si a Catalunya, enfront els incompliments i els atacs del poder central, el catalanisme en el seu conjunt es decanta pel dret a decidir, PP i PSC es trobaran a l'altra banda de la línia. El cas de l'ajuntament de Barcelona és significatiu, després d'anys i panys de governs d'esquerres, PP i PSC hi sumen una majoria absoluta de regidors, socialistes i neocomunistes hi governen amb minoria, però quan el que està en joc és una qüestió d'estat, la presència del Ministeri de Defensa en la gestió del Castell de Montjuïc, els dos partits d'àmbit estatal fan pinya. Tan sols és una anècdota, però molt significativa, tant de la possibilitat d'entesa entre les dues forces, prescindint de pactes de govern, com d'allò que els uneix. En l'àmbit espanyol PP i PSOE estan condemnats a combatre's ferotgement, perquè malgrat el sistema proporcional el bipartidisme hi és quasi total i la cultura política, allò de les dues espanyes, és confrontacional. Tanmateix, tant a Catalunya com al País Basc es donen unes circumstàncies que poden justificar una relació diferent entre els Montesco i els Capuleto espanyols: en primer lloc, una força no és l'alternativa de l'altra, en les eleccions no es dirimeix una pugna entre PP i PSOE, sinó entre la força majoritària del nacionalisme basc o català, i la força majoritària del nacionalisme espanyol en aquell país, que a Catalunya sempre ha estat el PSC i a Euskadi, durant un temps, va ser el PP, fins que el PSE va recuperar-hi la primacia. En segons lloc, i aquest és el factor més important, tant Euskadi com Catalunya són els únics països de l'estat amb un nacionalisme propi prou fort com per arribar a plantejar un desafiament democràtic a l'ordre constitucional espanyol. Mentre no es produeix aquest desafiament els socialistes poden preferir altres pactes, però a l'hora de la veritat, la idea d'Espanya passa per damunt de totes les altres consideracions. A Catalunya encara no ha arribat aquesta hora de la veritat, però en Montilla i la Sánchez-Camacho es preparen per quan arribi. PSC i PP són ben conscients dels seus interessos comuns, és a dir, espanyolitzar al màxim el debat polític, per centrar-lo en la pugna PP-PSOE, i parar els peus al sobiranisme, ja sigui deixant-lo en minoria al Consell de Garanties Estatutàries, ja sigui avalant l'acció de l'estat espanyol a Catalunya. Ara cal que el catalanisme en el seu conjunt ho tingui igual de clar.

Cap comentari: