dijous, 7 de maig de 2009

Un dur aprenentatge

El pacte PP-PSOE a Euskadi té un elevat valor pedagògic. He sentit qui el qualifica de pacte contranatura, he llegit qui escriu que les contradiccions són tan grans que acabarà fracassant, fins i tot l'ex-lehendakari Garaikoetxea anunciava grans friccions motivades per la disparitat de programes socioeconòmics. No em convencen, al contrari, deixant de banda el combat pel poder que enfronta el centredreta i el centreesquerra espanyols, a l'hora de la veritat, quan està en joc la integritat de l'estat, pesa més allò que els uneix que no pas allò que els separa. I és normal que així sigui en tant que partits nacionals espanyols, per més que el PSOE tingui una capacitat camaleònica per adoptar diferents identitats segons el lloc on es troba. A Euskadi l'objectiu era foragitar el nacionalisme basc del govern, i no n'han deixat passar l'oportunitat. A diferència de l'ofensiva de l'any 2001, aquesta vegada han estat més subtils, Patxi López es va passar la campanya prometent que no pactaria amb el PP, i el partit conservador va presentar un perfil més tranquil, una vegada autoexclosa la María San Gil. L'expulsió de l'esquerra pro-ETA, la separació entre PNB i EA i el lògic desgast de 30 anys de govern encapçalat per un mateix partit, han creat l'escenari perfecte per una victòria espanyolista, per la porta de darrera. Els abertzales, en les seves diferents variants, continuen sent majoritaris, però el sistema electoral no perdona la divisió ni la desmobilització. De la mateixa manera que fins al present ha estat possible un govern en què es combinaven els democristians del PNB, els socialdemòcrates d'EA i l'esquerra radical representada per EB, un partit altrament federalista i no pas abertzale, també és possible un govern minoritari socialista recolzat per la dreta espanyola, en la mesura que els objectius del programa compartit, que en aquest cas sobretot tenen un sentit identitari, s'assoleixin. Ja s'ha acabat el temps de les màscares i dels dobles llenguatges, el desplegament de ministres, de presidents autonòmics i de dirigents del Partit Popular ha posat en evidència, a la ciutat màrtir de Gernika, la conquesta de les províncies rebels. No sóc ningú per dir-los als bascos què han de fer, i segur que hi ha claus que se m'escapen, però des de la meva humil perspectiva catalan, crec que els qui vulguin capgirar-hi la situació, i no tan sols guanyar les pròximes eleccions, sinó establir un àmbit de decisió basc definitiu, no subjecte a les periòdiques ofensives espanyoles, es veuran obligats a obrir una reflexió molt profunda per superar les seves febleses, eliminar la càrrega de la violència, deslliurar-se de maximalismes paralitzadors i plantejar una estratègia amb possibilitats reals d'èxit cap a la creació d'un estat basc, única garantia que l'alternança democràtica no impliqui posar en joc la mateixa nació a cada contesa electoral.

Cap comentari: