dimarts, 2 de juny de 2009

Doctrina Larsson

El diumenge passat vaig veure "Els homes que no estimaven les dones", un thriller que funciona, tot i una certa lentitud escandinava, i que pretén ser força fidel a la novel·la en què es basa. No he llegit cap dels llibres de la sèrie Millenium i tenia interès per conèixer aquesta història que ha atrapat l'atenció de tants lectors. M'ha agradat, però a part del personatge de Lisbeth Salander, m'ha semblat força convencional, una novel·la negra ben construïda, amb un esquema clàssic i els típics girs "inesperats". M'amoïna, per deshonesta, la càrrega ideològica de la narració. M'he informat una mica sobre l'autor, Stieg Larsson, mort abans que es publiquessin les seves obres supervendes, i resulta que durant anys va ser militant de l'extrema esquerra, i fins a la seva defunció va ser el director de la revista "Expo", que ell mateix havia fundat anys enrere, dedicada a denunciar les trames i les accions dels grups neonazis, força actius a Escandinàvia. Pel que es veu els dos escriptors suecs de novel·la negra més exitosos, Larsson i Henning Mankell, del qual tampoc no n'he llegit res, es dediquen a denunciar la cara fosca del seu país, que contrasta amb la visió idealitzada que molts en tenim. Segur que a Suècia es produeixen crims com els que descriu Larsson, però sobta comprovar que els dolents de la pel·lícula són un burgès violador, un industrial torturador i assassí de dones, fill d'un nazi, un financer estafador, una colla de borratxos fàcilment identificables com a ultradretans i el pare maltractador a qui la Lisbeth Salander va calar foc. Se'n desprèn una visió del món en què la maldat és masculina, filofeixista i sovint vinculada als diners, la qual cosa lliga perfectament amb les obsessions sòciopolítiques del mateix autor. Segons sembla en Larsson era molt sensible a la violència contra les dones, sobretot des que va presenciar una violació que ell no va poder evitar. El problema és que, portat per l'afany de denúncia, acaba oferint una visió distorsionada de la seva pròpia societat. Suècia és el país d'Europa amb més alt índex de violacions, però els principals perpretadors no són burgesos encorbatats, sinó musulmans procedents de la immigració. Suposo que per a Larsson mostrar una imatge més propera a la realitat atemptaria contra la seva ideologia, i mai no li hauria passat pel cap incloure en les seves novel·les una colla de joves musulmans de l'extraradi d'Estocolm que es dediquen a assaltar joves sueques, perquè fent-ho, pensaria ell, contribuiria a alimentar el racisme i els prejudicis contra els immigrants. Lisbeth Salander és violada pel seu tutor, un burgès òbviament fastigós, però tot i tenir-ne proves, ella no el denuncia a la policia, fa justícia pel seu compte, despulla el "porc" i el lliga com si fos un pres d'Abu Graib en mans de Lynndie England, tot seguit li fica una mena de consolador gegant pel cul-en aquest moment, a la sala 10 dels cinemes Icària, una senyoreta del públic, suposo que molt progressista ella, es va posar a aplaudir-, i acaba la feina tatuant-li el cos amb les paraules que el descriuen com a violador i pervertit. Més endavant, l'home més dolent de tots s'estimba amb el cotxe i ella no fa res per salvar-lo, s'està davant del vehicle sinistrat, observant impassible com l'assassí li demana ajuda, fins que aquest mor com a conseqüència de l'explosió del combustible. En Harry Callahan feia el mateix i per això es deia que les pel·lícules d'aquella sèrie, protagonitzada per Clint Eastwood, eren feixistes. De moment encara no he vist cap crítica, ni dels llibres ni de la pel·lícula, que hi apliqui aquell adjectiu tan recurrent. Tindria el seu punt d'ironia, tenint en compte que l'autor va dedicar els millors anys de la seva vida a lluitar contra el feixisme nòrdic, però al capdavall, si bé extrema dreta i extrema esquerra es combaten a mort, l'una és el mirall de l'altra.

1 comentari:

Carles del Pozo ha dit...

Albert,

Jo tampoc he llegit cap llibre d'aquest escriptor suec que està tant en boga ara. Ara bé, he llegit la majoria dels llibres d'en Menkell; són magnífics, espectaculars. Jo no soc un lector "empedernit", més encara, em costa força llegir i haig de dir-te que els llibres d'aquest escriptor els he trobat fantàstics. Jo tinc tota la col·lecció, si t'agrada la novel·la negre m'ho dius i te'ls deixo.

Una abraçada,

Carles del Pozo