dissabte, 12 de setembre de 2009

Efervescència i efectivitat

Vivim uns moments de feliç efervescència independentista. Els que som independentistes de tota la vida i tenim més de trenta anys podem valorar el canvi que suposa passar d'una època en què l'independentisme estava confinat a les catacumbes de la marginalitat extraparlamentària, quan qualsevol símbol amb connotació independentista apareixia com una flor en el desert, a un moment en què el sobiranisme té un ampli suport transversal, en què existeixen múltiples plataformes i iniciatives amb capacitat de mobiltizació, en què la majoria de polítics catalanistes se'n declaren, encara que difereixin en l'estratègia i la tàctica, en què les manifestacions són concorregudes per un ampli espectre que va de joves peluts i radicalots a juristes d'ordre i prestigi, i fins i tot el president del Barça. Un ajuntament d'un municipi de 8000 habitants ha acordat per àmplia majoria recolzar un simulacre de referèndum d'autodeterminació, i les reaccions que aquest fet ha provocat l'han convertit en el centre de l'atenció mediàtica des de finals d'agost. Entre 1989 i 1992, arran d'esdeveniments com els processos d'independència engegats a l'antic bloc soviètic, l'aprovació al Parlament d'una moció que reconeixia el dret a l'autodeterminació de Catalunya i la mobilització nacionalista arran dels Jocs Olímpics, també hi va haver una especial efervescència. En aquells anys ERC va esdevenir una força parlamentària explícitament independentista i emergent, i la nova onada també va impregnar amb molta força CDC. Després l'efervescència es va anar rebaixant però el sobiranisme va anar guanyant gruix, tant en termes de suport popular, com de formulació teòrica i de coneixement públic. Avui, davant el fracàs anunciat de l'estatut i d'apostes com la del tripartit, que pretenia canviar Espanya a partir d'un aliança entre l'esquerra independentista catalana i l'esquerra espanyola, que alguns imaginaven federalista, l'alternativa independentista, més enllà de les adscripcions partidistes concretes, es presenta més atractiva que mai. Cal precisar que per als independentistes com jo mateix sempre ha estat igual d'atractiva, però avui més gent que mai s'ho planteja obertament. A principis d'estiu un empresari de Mataró conegut meu, que sempre m'havia manifestat el seu desinterès pel catalanisme, em va confessar que l'única sortida que veia a la crisi econòmica estructural era la independència. El seu fervor patriòtic és escàs, però està convençut que un estat català, deslligat d'Espanya, fóra el més convenient per al nostre teixit econòmic. Els vents són favorables a la independència, però més enllà de les manifestacions i de les proclames cal seguir una estratègia efectiva. Encara no fa dos anys, l'u de desembre de 2007, centenars de milers de catalans ens vam manifestar pel Dret a decidir i contra el caos de les infrastructures, però els resultats pràctics de la demostració van ser nuls, i el març següent Catalunya regalava 25 escons al Grup Parlamentari del PSOE. Si anem més enrere podem recordar campanyes d'un considerable èxit popular, com la de recollida de signatures per a les seleccions esportives catalanes, que a causa del sabotatge sistemàtic de l'estat espanyol han acabat en no res, més enllà d'alguns esports molt minoritaris, i el mateix es pot dir de la campanya per a una delegació olímpica catalana. Els exemples no es limiten a Catalunya, a Euskadi, la Declaració de Lizarra semblava que podia obrir un procés autodeterminista, i onze anys després el Govern Basc es troba en mans del PSOE amb el suport del PP. Quebec també ha viscut grans moments d'efervescència que han culminat en sengles derrotes en el referèndums d'autodeterminació celebrats els anys 1980 i 1995, i avui la "Belle Province" és governada pel federalista Partit Liberal. Tanmateix, Euskadi, malgrat el canvi polític, gaudeix d'una ampla autonomia, molt més enllà dels límits estatutaris, garantida pel concert econòmic, i el nacionalisme basc segueix controlant les poderoses diputacions forals. Pel que fa al Quebec, tot i el compromís amb la unitat del Canadà dels seus governants, gaudeix d'una potent autonomia i de l'hegemonia absoluta de la seva identitat francòfona. A Catalunya tenim una autonomia feble, tot i que ens atorga un cert marge de maniobra, i el corrents immigratoris descontrolats arraconen la nostra identitat cap a posicions minoritàries entre la població. No ens podem permetre el luxe d'ajornar "sine die" la ruptura amb l'estat, però tampoc no podem caure en l'error de deixar-nos arrossegar per l'eufòria d'un moment. Cal bastir unes bases sòlides i seguir una estratègia seriosa, de tal manera que quan el Parlament de Catalunya declari la independència compti amb el suport de la major part de la societat civil organitzada, amb la lleialtat de les administracions catalanes, i amb una xarxa de relacions internacionals que faciliti el reconeixement del nou estat català i eviti el seu ofegament per part de l'estat espanyol. Hem de transformar l'efervescència d'avui en energia transformadora.

Cap comentari: