dissabte, 21 de novembre de 2009

Espanya perd posicions


La designació del president i de la nova "superministra" d'afers exteriors de la UE és un nou episodi de la pèrdua de posicions de l'estat espanyol en l'àmbit internacional. No diria el mateix si un dia abans TV3 no hagués assegurat, crec que erròniament, que el ministre Moratinos era un dels aspirants més ben situats per al càrrec europeu d'exteriors. Avui llegia que han jugat en contra del candidat espanyol el no-reconeixement de Kosovo i les seves estretes relacions amb el règim castrista de Cuba, però dubto que la seva fos una candidatura que mai hagués comptat amb gaires possibilitats, quan els dirigents de la Unió havien de quadrar una equació que reconegués el predomini del Partit Popular europeu, compensés el Partit Laborista britànic per l'exclusió de Tony Blair i situés una dona en una de les dues places en joc. L'elecció d'en Moratinos hauria estat una sopresa, tant pels factors esmentats com perquè avui el govern espanyol no es troba entre els més influents d'Europa, un fet al qual no és aliè el mateix interessat. Hi va haver una època que els espanyols arrasaven en l'àmbit internacional, l'exemple més evident és el de Javier Solana, que justament ara serà substituït com a màxim responsable de la política exterior de la UE, però molts altres personatges havien ocupat càrrecs de primera línia: José María Aznar com president de la Internacional Demòcrata de Centre (quan n'era secretari general el seu futur gendre Alejandor Agag), Enrique Barón i José María Gil-Robles com a presidents del Parlament Europeu, el mateix Solana com a secretari general de l'OTAN,  Moratinos com a Representant Especial de la UE per al procés de pau al Pròxim Orient, o Carlos Westendorp com a Alt Representant de la UE a Bòsnia-Hercegovina. Tant Felipe González com Aznar tenien més pes en l'escenari internacional que no pas Rodríguez Zapatero, tot i invents com l'Aliança de Civilitzacions, que potser ha permès millorar les relacions d'Espanya amb països musulmans, però no ha tingut cap transcendència real. Si anem cap a un món configurat pels EUA com a gran superpotència, la Unió Europea i les potències emergents de la Xina, l'Índia i Brasil, i actors regionals importants com Rússia i potser l'Iran,  no estem parlant dels àmbits en què l'actual govern espanyol es mou amb més comoditat. I a tot això encara hi podem afegir el factor de la indecisió i la no assumpció de riscos en l'ús de la força en missions com ara la d'Afganistan, on països que han patit més baixes de soldats han denunciat l'actitud espanyola, o la gestió de la crisi de l"Alakrana", no tant pel fet que s'hagi pagat el rescat sinó per la ineptitud de les mesures que s'han adoptat per evitar que es torni a produir. El govern Zapatero ha preferit autoritzar la contractació de mercenaris, amb un Reial Decret de discutible legalitat,  que no pas implicar la seva Armada en la protecció dels vaixells sota pavelló espanyol, l'actuació que segons els tècnics militars seria més efectiva. La pèrdua pes internacional d'Espanya no hauria de ser negativa per a Catalunya, tot el contrari, la feblesa de l'estat espanyol crea noves oportunitats per a l'acció internacional del govern i de les entitats catalanes, atès que són els representants  espanyols a l'exterior els que més sovint boicotegen les iniciatives de presència directa de les institucions catalanes, sens perjudici que en molts àmbits l'única forma de tenir-hi veu i vot és amb un estat propi.  Ara el repte per als catalans és saber aprofitar en benefici del país un entorn internacional probablement menys hostil envers les nostres aspiracions nacionals. La celebració a Catalunya del congrés del partit liberal europeu, l'European Liberal, Democrat and Reform Party (ELDR),  convidat per CDC, és un bon exemple del que es pot aconseguir quan no hi ha interferències espanyoles. No hi ha cap partit espanyol que formi part de l'organització europea, l'altra foça política liberal de l'estat que n'és membre és Unió Mallorquina,  i això facilita que CDC hi tingui un pes més gran i alhora hi participi com a partit nacional català, amb ple reconeixement, fins al punt que el congrés se celebra a Barcelona, Convergència hi actua com a partit amfitrió, l'Artur Mas hi pronuncia discursos de benvinguda i de cloenda i en Marc Guerrero acaba de ser elegit vicepresident i  membre del buró de l'ELDR. Se'm fa difícil pensar que tot plegat fos possible si hi hagués algun partit parlamentari d'àmbit espanyol que també formés part de la mateixa organització, perquè el més probable és que hagués esmerçat tots els seus esforços per evitar que una cita com la de Barcelona es produís i Catalunya hi fos reconeguda com un país més. 

2 comentaris:

Salvador Grifell ha dit...

Albert,

coincideixo en pràcticament el 99% del contingut del teu apunt: tant pel que fa a la pèrdua d'influència de l'administració Zapatero a nivell internacional, de la mala gestió del govern espanyol davant la crisi del pesquer Alakrana.

Dit això, discrepo en el fet que els pesquers s'hagin de protegir a través de l'exèrcit. Hem de sufragar en diners de tots negocis privats? En tot cas, ho veuria amb millor ulls si aquesta activitat de protecció fos duta per una força internacional -UEO, OTAN...-. Per tant, no vec malament la contractació de seguretat privada per garantir la seguretat de la tripulació.

Salut!

Albert Guilera ha dit...

Estic d'acord que no es tracta de pagar-los la protecció als armadors i que fóra preferible una implicació més àmplia que la d'una armada estatal, tanmateix el recurs als mercenaris obre interrogants importants, en primer lloc de legalitat, però sobretot perquè es crea un negoci que al final dependrà de l'existència de la pirateria per subsistir, la qual cosa convida a l'establiment de pactes poc edificants. Em fa pensar en les empreses de protecció d'obres amb la bandera gitana.