És propi d'una gran obra literàtia que admeti moltes lectures, condueixi i inspiri moltes reflexions, i toqui diferents ressorts de l'ànima del lector. La novel·la d'en Joan Sales "Incerta glòria" compleix plenament aquests requisits, la seva complexitat permet que cada exegeta en pugui destacar diferents elements igualment rellevants, i per això ha estat considerada la novel·la de la guerra, la novel·la dels vençuts, una elegia per la joventut perduda, una novel·la de tesi catòlica, un homenatge al soldat català, i de moltes altres maneres. Per a mi és la gran novel·la del S. XX català fins als canvis dels anys 60, centrada en l'esdeveniment de més transcèndència, la guerra civil, però que s'estén des del període republicà i molt abans, amb referències a les guerres carlines del XIX, i es clou amb un text datat a 26 de gener de 1969. Com a document històric és impagable, és com un fris que presenta la societat catalana i els seus canvis al llarg d'aquests anys, amb personatges de tots els estaments socials i posicions polítiques, ens mostra l'Exèrcit de Catalunya estacionat al front d'Aragó, tant en plena batalla com en la pau surreal dels fronts morts, i narra des de diferents perspectives la vida a la reraguarda, els crims dels anarquistes, l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya, l'ascens i caiguda dels arribistes durant la postguerra, la resistència i els exiliats. Fins i tot és destacable el valor antropològic de la seva descripció dels pobles aragonesos i de la seva gent, aquella immensa terra de frontera entre Catalunya i Castella, o la visita a una masia habitada per un vell carlí que encara exclama "Cristina puta". Tota persona que tingui interès en el país i vulgui conèixer d'on venim l'hauria de llegir. Però l'ambició de l'autor va molt més enllà del retrat d'una època, i a través dels seus personatges es planteja algunes de les grans qüestions de la condició humana. En la meva lectura, necessàriament subjectiva, destaca la força de tres valors que són els que acaben donant sentit a l'existència dels personatges: la pàtria, la fe i l'amor, els temes dels Jocs Florals. Ignoro per complet si aquesta era la intenció de l'autor, però són les idees que a través de les vicissituds dels seus personatges adquireixin un paper preponderant, i deixen en evidència la ridiculesa de les lluites polítiques del primer terç de segle, simbolitzades en la bandera que en Lluís i en Soleràs, jugant-s'hi la pell, van penjar a la teulada de la universitat i que ningú no sabia ben bé què significava.
Comentaris