dissabte, 9 de gener de 2010

Laporta i Montilla

No acabo de veure en Joan Laporta en el rol de polític, una professió que té molt de cursa de fons.  L'actual president del Barça podria encapçalar una candidatura, fer una bona campanya i guanyar un grapat de diputats, a partir d'aquí el més probable és que acabi de líder d'un grup parlamentari a l'oposició o com a membre d'un govern presidit per un altre. I francament, em costa molt imaginar-lo en cap d'aquests dos papers, infinitament més foscos que la presidència del Barça. En Laporta ha demostrat una gran capacitat de seducció electoral, dots de lideratge i resistència a la pressió.  Ha passat per moments molt durs, però el càrrec de president del Barça li ha ofert moltes satisfaccions, sobretot per a una personalitat egocèntrica i apassionada com la seva,  que han compensat sobradament els atacs personals que ha rebut. La política no pot oferir satisfaccions equiparables, i en canvi li pot suposar maldecaps superiors als que ha hagut de patir fins ara.  Després tenim el seu arrauxament, que ja li ha provocat bastants problemes i que en política encara resulta menys acceptable. Un conseller de la Generalitat no es pot permetre el luxe de baixar-se els pantalons al control de l'aeroport, o de deixar-se arrossegar per l'eufòria alcohòlica en una discoteca de Barcelona. Tot i així la seva principal feblesa ha estat la seva dificultat per mantenir equips cohesionats,  massa directius s'han sentit incòmodes amb la seva presidència, i han plegat o se n'han desmarcat. En Laporta pot fer el salt a la política, però per sobreviure-hi haurà de fer un esforç d'adaptació molt gran.  Ell ja ens ha dit que està disposat liderar el país cap a la independència,  però la següent pregunta és si per fer-ho està disposat a passar-se el propers quatre, vuit o dotze  anys de la seva vida  exercint un paper important però secundari dins la política catalana, sense cap garantia que al final del camí pugui assolir el cim. Dit tot això,  s'ha de tenir molta poca vergonya per desqualificar sistemàticament el president del Barça, tant en el seu paper actual com sobretot en relació a les seves ambicions polítiques,  tal i com fan el PSC i el seu entorn mediàtic,  i al mateix temps haver col·locat en José Montilla com a líder d'un partit i president de la Generalitat. Tot i que no m'agrada que ho faci, prefereixo un president del Barça que un dia perd els nervis i es baixa els pantalons, que no pas un president de Catalunya que ens avergonyeix cada vegada que ha d'escriure una dedicatòria i per fer-ho necessita copiar-la d'un paperet, quan diu que la seva cançó preferida és "Mediterráneo" d'en Llach?!, quan destrossa la seva llengua materna i diu que els polítics catalans "estamos tocando con los pies a tierra"", uns fets que no són anecdòtics sinó que il·lustren amb precisió la terrible mediocritat i la profunda indigència intel·lectual de l'ésser humà que avui regeix els destins de la nostra pàtria.  Podrien ser fets anecdòtics si  en contraposició es pogués presentar com l'artífex d'un bon govern i líder sòlid  del país, amb idees per superar la crisi econòmica i l'atzucac estatutari en què ens trobem. Però la seva grisor personal és la mateixa que tenyeix l'acció del tripartit. La gran diferència és que cada vegada que en Laporta comet algun error, per petit que sigui, es desferma una tempesta mediàtica, i en canvi  la premsa catalana, sotmesa al ferri control directe o indirecte del poder socialista, ignora o tracta com a relliscades simpàtiques les exhibicions de limitació cultural del president Montilla.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola
Poniendo en orden mis archivos descubri un post tuyo del 2008. Me parecio bueno y entre en tu bloc.
El análisis de Laporta me parece muy interesante.
Realmente estoy a la espera lo que decidirá. Tengo realizadas diversas hipótesis pero en realidad sigo sin "visualizar" nada.