dimarts, 30 de març de 2010

Un món de civilitzacions

A l'Iraq la candidatura "laica" d'Allawi ha estat la més votada, però durant els dies finals de la campanya  una periodista catalana ens va explicar reiteradament que la Bagdad d'avui està molt més islamitzada que la d'abans de la invasió de 2003, que ella també havia conegut. A Txetxènia les forces armades russes ja fa temps que van esclafar els independentistes, però en Jonathan Litell en el seu últim llibre ens explica que el país caucàsic, lluny d'haver-se russificat, és una societat governada a la "txetxena" i molt més islamitzada que la d'anys enrere. En aquest post no vull parlar d'islamisme, malgrat els fets del metro de Moscou, el que m'interessa és observar com, lluny de convergir cap a un model homologat de democràcia liberal i identitat global compartida, la tendència avui dominant és cap a l'aprofundiment de les diferències entre les civilitzacions, encara que que sigui sota formalismes democràtics com el d'Iraq.  La teoria sobre el xoc de civilitzacions va ser formulada primer en una conferència, després en un article i finalment en un llibre,  "The Clash of Civilizations and the Remaking of the World Order"(1996), per l'eminent politòleg Samuel Huntington, que va descriure i va delimitar les principals civilitzacions de l'actualitat, i  va avançar que una vegada superada la confrontació entre els dos blocs ideològics pròpia de la guerra freda els conflictes del futur estarien motivats per les diferències culturals i religioses, especialment en els espais on entren en contacte i col·lideixen les diferents civilitzacions. La teoria és revolucionària perquè contradiu les diverses visions cosmopolites i idealistes de la humanitat, que avui són les dominants en els àmbits polítics i intel·lectuals, sobretot europeus. Per aquest motiu, i arran del seu gran impacte, la teoria ha estat atacada des de diversos fronts, i avui quan se'n parla normalment és per desqualificar-la. Però projectes com ara l"Aliança de Civilitzacions", que s'han plantejat com a refutació de la teoria, en representen en realitat una forma de ratificació, en reconèixer la necessitat de destinar esforços a evitar el conflicte. D'altra banda s'ha reduït l'abast real del concepte en aplicar-lo de forma molt limitada  a l'explicació d'un fenomen com el terrorisme islàmic, que si bé en pot ser una de les expressions més agudes, no n'és la més important.  Avui som testimonis de com a molts indrets diferents del planeta s'estan aprofundint i desplegant els valors culturals de cada civilització, forjats a partir d'elements com ara la religió i l'experiència històrica dels pobles, sovint sense renunciar al progrés teconològic. Huntington ja apuntava aquesta tendència, però amb els anys s'ha fet més evident. Fins i tot parts de l'Amèrica Llatina, que no fa tant semblaven avançar postivament cap a models occidentals de societat, s'estan retrobant en unes ideologies d'esquerra populistes, cabdillistes i indigenistes, que per una banda entronquen amb la tradició política d'aquests països, i per l'altra construeixen noves identitats nacionals que es volen deslligades del llegat colonial. I si a Sud-àfrica en Nelson Mandela ens havia fet creure en la possibilitat d'una democràcia multiracial, humanista, capaç d'aprofitar el desenvolupament econòmic del país en favor de la majoria i de respectar les minories,  l'elecció de de líders com Jacob Zuma, que substitueix el ja prou controvertit Thabo Mbeki, significa més aviat el triomf del pitjor populisme, del tribalisme i de la corrupció. Lluny d'esdevenir un far d'esperança i progrés per a l'Àfrica, el govern del CNA sembla decantar-se pels vicis que han enfonsat la resta del continent. I si arreu del globus trobem exemples de països que s'aparten del que crèiem que era el recte camí,  les grans potències emergents segueixen també les seves pròpies vies, que combinen els interessos de les oligarquies dominants amb conceptes de la seva pròpia tradició política i cultural. Avui Xina es manté allunyada del liberalisme occidental, si bé ha anat adoptant amb gran èxit elements de l'economia de mercat, al mateix temps que manté un règim de partit únic que es desampallega del llegat maoista i es retroba amb la ideologia confuciana. Rússia, epicentre de la civilització ortodoxa, després d'atansar-se a un model liberal durant els anys noranta, tot i que profundament corrupte, encara el segle XXI amb un autoritarisme de nova fornada, batejat com a democràcia sobirana, no gens aliè a la tradició despòtica del país i amb pretensions imperials renovades envers els seus veïns, com prou bé saben a Geòrgia.  I fins i tot en el si de la Unió Europea, si demaneu quins són els països que plantegen més dificultats reals a l'harmonització amb el conjunt europeu, no per la seva voluntat explícita sinó per les seves pròpies característiques polítiques, econòmiques i  socials, ràpidament us respondran que són Romania, Bulgària i ara Grècia, curiosament tres estats de la UE que, segons la delimitació de civilitzacions descrita per Huntington, no pertanyen a la civilització occidental sinó a l'ortodoxa. Amb o sense xoc, el món d'avui s'entén molt millor partint del treball de Huntington, que com qualsevol model teòric té febleses i incoherències, però és útil per aproximar-se a la realitat.  Un dels llibres de capçalera del president Obama és "The Post-American World", escrit per un deixeble de Huntington, en Fareed Zakaria,  ciutadà nord-americà, de religió musulmana i nascut a l'Índia, que des d'una perspectiva diferent a la del mestre, molt més centrada en el pes creixent de la Xina i de l'India, assenyala l'existència d'unes tendències que hi són coherents.

Cap comentari: