El carro davant dels bous.

Aquestes iniciatives populars perquè el Parlament convoqui un referèndum sobre la independència em deixen perplex. En primer lloc perquè n'hi ha més d'una, amb diferents promotors, la qual cosa ja és un mal senyal, però sobretot perquè no hi vaig cap estratègia seriosa per assolir la independència, sinó més aviat un foc d'encenalls que no ens portarà enlloc. Tinc un gran respecte i admiració per en López Tena, i potser ell em podria convèncer del meu error de percepció, però ara mateix no veig per enlloc la conveniència d'endegar un procés que exigeix un gran desplegament d'energies sense cap garantia d'èxit. D'entrada hi ha un inconvenient clau, i és que les enquestes de què disposem indiquen que avui el referèndum el perdríem, però a banda d'aquest element, que pot modificar-se segons les circumstàncies, hi ha un factor fonamental, perquè un procés secessionista tingui possibilitats d'èxit cal el compromís absolut del govern del país. Els nous estats que han sorgit a Europa durant els darrers vint anys han accedit al seu  nou estatus liderats pels respectius governs "autònoms", no per un moviment de base al marge dels partits i del Parlament. Reconec el meu escepticisme envers els plantejaments "bottom-up", i més en un país tan complex com el nostre. Les consultes sobiranistes són instruments útils per fer avançar la causa independentista, però els índexs de participació també indiquen que encara hi ha molta feina per fer i que no es pot deixar tot en mans del "poble", perquè la majoria del poble se n'inhibeix. Però a més, suposant que el "poble" agafés les regnes del procés, quines garanties tenim que la voluntat popular es tradueixi en la constitució d'un nou estat ssi no comptem amb un autèntic compromís del govern català i de les estructures que haurien de fer efectiva la nova legalitat, començant per exemple, pels Mossos d'Esquadra?. Potser em diran que el referèndum ha de servir per obligar els polítics a pujar al carro de l'independentisme, però en realitat s'està posant el carro davant dels bous. 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Amb aquest títol que ens evoca Freddy Mercury transvestit tot passant l’aspiradora, el politòleg d’origen danès Matt Qvortrup encapçala la seva “guia pràctica per fer un nou país” [1] , un petit manual per als secessionistes d’arreu del món que hauria hagut de ser objecte d’un atenció molt més gran a Catalunya, més enllà de l’entrevista que li va dedicar Vilaweb i alguns comentaris a twitter que no van gaire més enllà del titular: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”. Em temo que un dels motius del poc ressò que han tingut les tesis del Sr. Qvortrup a casa nostra es troba en aquell mateix titular, l’antiamericanisme està tan ben instal·lat entre nosaltres que qualsevol proposta en la línia d’establir llaços amb Washington és automàticament descartada per bona part del públic al qual va dirigida. El llibre, d’una forma menys sistemàtica de la que pot fer entendre el concepte de “guia pràctica” amb què es defineix,   presenta els cincs elements pr
Més informació

Impressions de Turquia

Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul, vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia,  i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara i, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana.  Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula.  A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva ( Després del terratrèmol que ha devastat el Sud-Est del país, sobretot al Kurdistan, hauríem de revisar aquestes afirmacions, però és innegable  que les noves construccions  desprenen una sensació
Més informació

El món no ens mira amb bons ulls

  Contràriament a allò que podia semblar durant el “Procés”, una de les febleses més greus de l’independentisme català és la manca de suport internacional, sobretot allà on és més rellevant per a nosaltres, a la UE i als EUA. Això és degut a una campanya sistemàtica de criminalització seguida per l’Estat,   a molts errors propis i al fet que l’independentisme no desperta gaires simpaties enlloc del planeta, en especial quan es pretén la secessió respecte d’un estat formalment democràtic, ben integrat a Occident i sense grans conflictes amb altres països. Qualsevol persona avesada a llegir premsa internacional sap que, si bé no tothom tracta l’independentisme amb la mateixa duresa, ningú no reconeix cap legitimitat al referèndum de l’1 d’octubre, tant per les circumstàncies en què es va celebrar com sobretot pel seu caràcter “il·legal” segons l’ordenament vigent.   Els fracassos reiterats de les euroordres dictades pel Jutge Llarena van posar al descobert la desmesura jurídica de les
Més informació