dijous, 20 de maig de 2010

El negacionisme espanyol

Junt amb l'enfrontament atàvic entre les dues espanyes, els conflictes nacionals han estat l'altre element clau de la realitat política de l'estat espanyol, almenys des de principis del S. XX.  Els nacionalisme català, basc i gallec han defensat, amb notable suport popular, l'existència de nacions alternatives a la nació oficial espanyola, que té l'ADN del Regne de Castella.  Això no obstant, l'estat espanyol s'ha negat en tot moment a reconèixer el caràcter plurinacional del seu territori, prescindint olímpicament de la voluntat expressada de forma reiterada per la majoria dels representants elegits per bascos i catalans. L'any 1919 el catalanisme va fer una gran campanya per a l'autonomia, quan a l'Europa central i de l'est s'intentava traçar les fronteres atenent al principi de nacionalitat, però la iniciativa catalana va ser derrotada a Madrid. La tan idealitzada Segona República va concedir un estatut d'autonomia, que era una versió escarransida del document aprovat pel poble català, però en cap cas no va reconèixer el caràcter plurinacional de l'estat. Com és sabut el franquisme va intentar suprimir de soca-rel la diversitat nacional, i finalment el règim instaurat per la Constitució de 1979, que novament proclama la "nació espanyola" com a "pàtria indivisible de tots els espanyols", és a dir de tots els ciutadans de l'estat, va establir el "café para todos" com a mètode per seguir negant la plurinacionalitat, al mateix temps que es feien algunes concessions a les nacions perifèriques, inevitables en un marc democràtic. Quan comparem el cas espanyol amb altres estats plurinacionals occidentals, com ara Bèlgica, Gran Bretanya i  Canadà, destaca especialment aquesta negativa recalcitrant espanyola a reconèixer que dins de les seves fronteres hi ha més d'una nació. La tendència natural dels estats és a fomentar una identitat compartida entre tots els seus ciutadans, però això no impedeix que a la Gran Bretanya tothom accepti que Escòcia, Gal·les i Anglaterra són nacions diferents, encara que fins a la victòria del New Labour no es va restablir el Parlament Escocès i la "devolution" cap a Escòcia i Gal·les, però fins i tot una ferotge centralista i unionista britànica com Margaret Thatcher reconeixia Escòcia com una nació amb dret a decidir si volia romandre dins o fora del Regne Unit. Com deia el president Pujol en una entrevista el diumenge passat, el model d'Espanya és França, que ja des d'abans de la Revolució es va dedicar a anorrear totes les cultures diferents de l'oficial, en un procés assimilacionista que no ha culminat fins a la segona meitat del segle XX, quan els parlants nadius de les llengües "regionals" han quedat reduïts a quatre gats. Però a França, fora del cas molt especial de l'illa de Còrsega, els nacionalismes perifèrics mai no han tingut cap importància, avui en el territori continental governat des de París no hi ha cap nació alternativa a la francesa, com a molt hi ha petits moviments que defensen les llengües i cultures pròpies de cada territori, amb un pes polític molt minoritari. Res a veure amb la realitat dels nacionalismes basc i català al sud dels Pirineus, per això m'escandalitza que algú, per assenyalar que bé que estem els catalans en relació amb altres nacions sense estat, ens compari amb Occitània, tal com li vaig sentir no fa gaire a en Manel Cuyàs. Aquest periodista, que no em cau pas malament, sovint es deixa arrossegar per una grandiloqüència d'ateneista petitburgès de comarques, primant l'artifici verbal en detriment del rigor analític. Comparar l'estat del català avui a Catalunya amb la situació de la llengua occitana a la Provença és com si l'any 1945 haguéssim comparat l'ús del català a la Catalunya sotmesa al franquisme amb l'ús del jiddisch a la Polònia post-Auschwitz. Òbviament estem millor que els occitans, perquè si estiguéssim igual o pitjor estaríem morts com a nació. Tornant al tema central del post, l'únic polític espanyol de primera línia i en actiu de qui recordo haver sentit un reconeixement explícit de la plurinacionalitat és Felipe González, però ho va fer a les acaballes del seu mandat, quan necessitava el recolzament de CiU per governar i sense que les seves paraules no tinguessin cap traducció política tangible. Puc esmentar igualment la singularitat d'en Miguel Herrero de Miñón, que és l'intel·lectual  i polític espanyol que ha defensat de forma més coherent la necessitat que l'estat s'articuli d'acord amb la seva plurinacionalitat, amb un èxit nul, com bé sabem. Ara estem vivint els darrers episodis d'aquest negacionisme espanyol, primer quan durant la tramitació de l'estatut a Madrid es va relegar la declaració que Catalunya és una nació al preàmbul, esmentada com una afirmació del Parlament de Catalunya, i ara, quan ja es dóna per fet la que la sentència del TC fins i tot eliminarà aquesta tímida referència. Es confirma novament que una idea que forma part de l'eix central de la política catalana és un tabú inadmissible a Madrid, que, salvant totes les distàncies, manté envers el nostre país una actitud paral·lela a la de la Xina amb el Tibet i Xingiang.

Cap comentari: