dimarts, 29 de juny de 2010

I ara què?

Un assumpte que fa tant de temps que s'arrossega, un resultat que s'havia previst tantes vegades, la crònica d'una mort anunciada, una castració física i química,  una sentència que deixa l'estatut greument amputat.  No cal que m'hi estengui, perquè durant aquests dies n'anirem coneixent el detall, sobretot la part de la castració química, la reinterpretació dels articles, perquè la part física, els articles anul·lats, ja la coneixem. Hem de fer soroll, hem d'anar a la manifestació del 10 de juliol, i sobretot hem de pensar en el pla B, no per  elevar encara més la protesta, sinó per ser més lliures. Tanmateix hi ha vida, tot i les greus ferides l'estatut encara respira i encara ens permet guanyar algunes competències, alguns àmbits de decisió que avui encara no tenim. I jo penso que el Pla B té més a veure amb fer país que no pas amb les grans demostracions, crec més en la capacitat de cocció d'una bona brasa que no pas en la flama encesa del foc d'encenalls. Potser perquè des que tinc ús de raó mai no he cregut que el Regne d'Espanya fos l'espai natural de Catalunya, els últims esdeveniments m'han deixat bastant fred, a diferència d'alguns opinadors per als quals el procés estatutari ha estat el seu particular camí de Damasc. L'estat espanyol és Castella ampliada i no ens ha regalat ni ens regalarà mai res, mai no posarà en perill la seva pròpia essència,  mai no renunciarà a la seva vocació assimilacionista. És la realitat on hem de viure fins que siguem prou forts per desempallegar-nos-en, i aquest és el gran repte, aquest l'autèntic pla B, treballar Catalunya endins,  construir l'estat català i muscular la nació, avui molt diluïda, perquè al cap de no massa temps pugui fer el gran pas endavant. El camí no passa per engegar-ho tot a rodar a l'estil Lluís Companys, que amb el seu mal cap ens va portar a la ruïna el 6 d'octubre de 1934 i el 19 de juliol de 1936, sinó més aviat seguir el model d'en Prat de la Riba, que amb les escasses competències de les Diputacions Provincials va executar una obra de govern que encara perdura, que més enllà dels discursos va bastir institucions amb vocació nacional.  La diferència amb en Prat és que avui no disposem de gaire temps, si badem gaire ens podem trobar que en una generació la catalanitat sigui un fenomen minoritari dins de la societat catalana. En canvi la Catalunya d'avui té més poder polític que la de cent anys enrere,  i el que cal ara és saber-lo gestionar de la forma més eficaç, no tan sols perquè la gent d'aquest país visqui millor sinó també per donar continuïtat i projecció de futur a la nació. 

Cap comentari: