dimecres, 2 de juny de 2010

Israel ha mossegat l'ham

La famosa "Flotilla de la Llibertat" era una gran operació propagandística que no podia fallar, si aconseguia el seu objectiu declarat, trencar el bloqueig i lliurar la seva càrrega a Hamàs, s'apuntava una victòria, i si era deturada enèrgicament per les Forces de Defensa d'Israel, s'exhibia al món la "maldat" israeliana. No és la meva pretensió excusar l'Estat d'Israel per uns fets luctuosos que eren evitables, i que haurien de comportar la depuració de responsabilitats per part d'aquells militars i civils que es troben al darrere de les decisions que han precipitat els fets. Els israelians no tenien cap opció de victòria propagandística, o deixaven fer, o aconseguien fer recular les naus, o els detenien a tots. Al final s'ha produït el pitjor desenllaç dels possibles, hi ha hagut enfrontaments violents i morts. Tal com permeten observar els vídeos penjats a la xarxa, els tripulants dels vaixells no eren precisament Mahatma Gandhi o Martin Luther King. S'ha de ser molt cafre per intentar linxar els soldats que aborden els vaixells, atesa l'asimetria de forces la resposta violenta dels pro-palestins s'ha d'atribuir a la seva inconsciència o bé a una autèntica voluntat d'engegar una escalada d'atacs, que com sabem va acabar tràgicament. Ara hi ha prop de deu morts i una cinquantena de ferits, els israelians han evitat que els vaixells se saltessin el bloqueig però han patit una brutal derrota en termes de relacions públiques. Es pot ben dir que els activistes morts han donat la seva vida per una obtenir una victòria mediàtica, que en un conflicte com el del Pròxim Orient és el que avui compta. Israel ha mossegat l'ham de la provocació orquestrada pel grup turc IHH, que segons sembla és finançat per entitats islamistes pròximes al terrorisme jihadista, i els ha regalat un èxit rotund. En el fons, tot molt previsible. Però segueixo intrigat per la passió que desperta entre molts europeus la causa palestina, fins el punt d'avenir-se a fer el joc a organitzacions islamistes radicals que a llarg termini aspiren a l'aniquilació d'Occident, a la destrucció d'aquest espai de llibertat i prosperitat que ens ha costat un esforç multisecular arribar a construir.

4 comentaris:

Carles del Pozo ha dit...

Bona reflexió Albert, raonada, clara i definidora.

Jordi Vàzquez ha dit...

Coincideixo força en la teva visió.
Hi ha una clara operació propagandística islàmica orquestrada des de la sanguina`ria Turquia. Però Israel ha caigut de 4grapes. Ha perdut.

No sé si els anomenats cooperants eren Gandhis però sense dubte no anaven armats i és cínic dir que el jihadisme era darrera l'operació: que eren Al Qaida sense saber-ho.
A mi esm sorpren també veure el fanatisme pro sionista al nostre país.
Uns i altres són dues cares de la amteixa moneda.

Albert Guilera ha dit...

Gràcies Carles.

Albert Guilera ha dit...

Jordi, el problema de totes les posicions extremes és que tendeixen a posar la seva pròpia propaganda per damunt de la recerca de la veritat. Dit això, no em fa res reconèixer la meva simpatia per Israel, la qual cosa no vol dir que recolzi, ni molt menys, totes les actuacions del seu estat. Actualment a Catalunya les posicions pro-palestines tenen més suport, també oficial, que les pro-israelianes, i de fanàtics prosionistes, d'aquests que tot ho troben bé, peti qui peti, n'hi ha ben pocs. En el terreny ideològic,més enllà del nacionalisme palestí, l'islamisme radical, a diferència del sionisme, representa una amenaça per a Occident, a més de per als mateixos musulmans i els jueus. No són equiparables.