dilluns, 9 d’agost de 2010

Catalunya va perdre la guerra

A l'estiu, tot conduint cap a casa, escolto sovint el programa d'entrevistes que presenta el comissari socialista Jordi Garcia-Soler, qui acostuma a parlar més estona que no pas el seu convidat.  Per aquest motiu és un  espai molt interessant per als historiadors, que a través del testimoni del presentador-protagonista tenen l'oportunitat, en ple S.XXI, d'entrar en contacte amb la mentalitat d'un progre català típic de la segona meitat del S. XX, conèixe'n el cànon literari, musical i gastronòmic, i les seves idees tòpiques sobre política nacional i internacional.No és difícil imaginar-se en Garcia-Soler lluitant bravament contra la dictadura franquista assegut a la barra del Bocaccio  armat amb un gin-tònic.  L'altre dia va entrevistar en Borja de Riquer, un altre espècimen de la seva generació, però intel·lectualment molt més honest i important, que no fa gaire ha publicat una història del franquisme. En Garcia-Soler va aprofitar l'avinentesa per introduir-hi una de les falques amb què pretén qüestionar el que ell suposa que són els dogmes del catalanisme conservador ( que tal com l'entén ell, també pertany a una altra època), i va insistir en aquella idea que en realitat, per més que es digui que Catalunya va perdre la guerra,  hi va haver molts catalans que es van beneficiar de la victòria franquista. Seguint aquest esquema,  la Guerra Civil hauria estat exclusivament un conflicte armat entre la dreta, els dolents, i l'esquerra, els bons. Sortosament en Borja de Riquer va matisar les afirmacions d'en Garcia-Soler (això dels cognoms amb guionet sempre és sospitós) i va refermar el que és una obvietat: Catalunya com a entitat nacional va perdre la guerra.  És innegable des del moment que el franquisme va suprimir les nostres institucions d'autogovern i va intentar el genocidi cultural de Catalunya, la reducció de la catalanitat a una mera expressió residual i folklòrica. El nou règim en els seus inicis fins i tot va acaronar la idea d'eradicar el teixit industrial català. Que a Burgos hi hagués un bon nombre de catalans que després tornaren a Catalunya amb les tropes franquistes no desmenteix la valoració general. Com tampoc no la desmenteixen els grans errors comesos pels republicans catalans a partir del 19 de juliol de 1936, sobretot el gravíssim, immens i imperdonable error d'armar els anarquistes i permetre que es fessin amb el control del país. La repressió que els anarquistes i altres grups revolucionaris que es van afegir a la festa bàrbara van aplicar a Catalunya durant els primers mesos de la guerra és un dels episodis més foscos i bèsties de la nostra història. La necessitat de combatre ideològicament el franquisme i els seus legitimadors ens ha portat massa sovint a rebaixar la importància d'allò que succeí a la reraguarda catalana durant el conflicte, però va ser brutal i explica que molts catalans, que en altres circumstàncies s'haurien mantingut lleials a les institucions democràtiques, es passessin a l'altre bàndol, que d'entrada, potser perquè estava lluny, no amenaçava ni les seves vides ni els seus béns, a diferència dels comitès que campaven pel país, assassinant els religiosos i a tots aquells sospitosos de no ser de la seva corda, destruint el patrimoni artístic i col·lectivitzant totes les empreses i propietats. Hi va haver molts catalans que van perdre la guerra des des del seu inici, perquè els ho van prendre tot, fins i tot la vida. Les cartes de la guerra de Joan Sales, que són la matèria primera amb què va edificar la seva obra mestra "Incerta Glòria", reflecteixen perfectament com l'aposta de Companys pels anarquistes va enfonsar Catalunya en la barbàrie i va deixar perdre l'oportunitat que Cambó fes pinya amb el govern de la Generalitat, una possibilitat real aquell mes de juliol, com el mateix Borja de Riquer ha documentat. Es va deixar escapar la possibilitat d'un govern d'unitat nacional català que mantingués l'ordre al país i aprofités el buit de poder republicà per actuar des de la plena sobirania en interès de Catalunya. Bé, això ja és endinsar-se en el controvertit món dels contrafactuals, en tot cas per a la història queda l'enorme destrossa feta pels anarquistes, a vegades amb la connivència i col·laboració d'altres sectors de l'esquerra catalana.  A partir de maig de 1937 es va restablir un cert ordre a la reraguarda, però aquesta vegada no pas sota el control del govern català, sinó dels comunistes i del govern de l'estat, de tal manera que els catalans van passar de la flama encesa de la repressió anarquista i revolucionària a les brases de l'estalinisme.  Durant els tres anys de la guerra a la reraguarda catalana es van executar 8.360 persones, una xifra que duplica les 4.108 execucions perpetrades pel règim de Franco a Catalunya entre 1938 i 1953.  Els qui tanta fal·lera tenen per la memòria històrica haurien de recordar que l'experiència sanguinària de la reraguarda també és una de les causes de la derrota i del domini franquista posterior. L'altre dia, també per la ràdio, vaig escoltar el testimoni d'un important forner de Barcelona que,  tot comentant la història del seu negoci familiar, va esmentar que durant la guerra els van col·lectivitzar la fleca, i que l'any 39, acabat el conflicte, els la van retornar. Ignoro les idees polítiques d'aquest senyor, però no m'estranyaria que, almenys durant els primers anys quaranta del segle passat, la seva família estigués molt agraïda al nou règim. I així podríem esmentar milers de casos de persones que no van pas guanyar la guerra, sinó que amb l'entrada dels franquistes van recuperar el que abans els havien pres injustament. Catalunya va perdre la guerra, també perquè el juliol de 1936 ni els polítics ni la societat catalana no van estar a l'alçada de les circumstàncies, i els van posar massa fàcil a Franco i als seus sequaços consolidar el seu règim.

Cap comentari: