dilluns, 31 de gener de 2011

Un turista a Auschwitz


Auschwitz II-Birkenau.
Si Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era una barbaritat, no sé què pensaria de la idea de fer turisme al mateix camp de concentració, una pràctica que després de la caiguda del comunisme s'ha tornat molt més habitual. El dia de 15 d'agost de 2009 vaig visitar Auschwitz, concretament els camps Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau, a les proximitats del poble polonès que li dóna nom, Oświęcim (Auschwitz en alemany). Les SS van establir-hi inicialment un camp de treball per a presoners polonesos, però entre març de 1942  i novembre de 1944 el van convertir en el principal centre d'extermini de jueus d'Europa. Més d'un milió de jueus, entre el 90 i el 95% de les víctimes del camp, hi van perdre la vida, la immensa majoria a les cambres de gas d'Aushwitz II-Birkenau. També hi van morir uns 19.000 gitanos i uns 70.000 presoners polonesos i soviètics, aquests principalment a Auschwitz I.  Més que els barracons i  les runes de les cambres de gas i dels crematoris, resulten corprenedores les piles de  sabates, de maletes i d'altres efectes  personals pertanyents a les víctimes, que s'exhibeixen en vàries sales del museu situat a les instal·lacions d'Auschwitz I. Recordatoris de la condició humana, de la individualitat d'unes persones que altrament apareixen desdibuixades entre les xifres d'un recompte tràgic. L'horror de les condicions de vida del camp de treball i l'obscenitat d'un procés industrial dedicat a matar persones i a cremar-ne els cossos de la forma més ràpida possible, tot això és present a Auschwitz, però potser no s'hi explica amb prou claredat. Contemplant les fotos que m'hi vaig fer durant la visita, em ve al cap una sensació estranya, com si en realitat Auschwitz, més que un lloc de memòria i de respecte per a les víctimes, hagués esdevingut una mena de parc temàtic.

Auschwitz I
 Em miro les fotos i m'hi veig com el turista que es retrata al costat del monument o de la curiositat de torn, afegint nous trofeus a la seva col·lecció d'experiències viscudes durant les vacances. Aquestes fotos m'han recordat "Ocupacions", l'obra de graduació de l'artista alemany Anselm Kiefer, que l'any 1969 es va retratar en diferents indrets i ciutats europees fent la salutació romana adoptada pels nazis. No és una obra nascuda de la simpatia pel règim hitlerià sinó una provocació sobre la presència del nazisme a la societat alemanya de l'època, i alhora una forma de preguntar-se a si mateix: sóc un feixista?.  En el cas de les meves fotos a Auschwitz, em resulta xocant el contrast entre un entorn carregat de significat tràgic i la presència del visitant, en un actitud típica de turista que gaudeix del seu temps de lleure. En Kiefer es preguntava: "sóc un feixista?, jo em pregunto:"sóc un turista?". Si el personatge de Kiefer introdueix la nota inquietant en un espai banal, en les fotos d'Auschwitz és el personatge qui introdueix la banalitat en l'espai transcendent.   

Anselm Kiefer, Ocupacions, 1969
Aquell dia de la Mare de Déu d'agost, a l'ensems diada de l'Exèrcit polonès, el públic del camp era majoritàriament del país, i el to general era més el d'una sortida de diumenge a la tarda, en ple estiu, que el d'una visita a les restes d'un infern humà. A les meves fotos hi tinc un aspecte relativament circumspecte, i la indumentària no és ofensiva, però m'hi hauria pogut presentar perfectament amb pantalons curts i camisa florejada, com qui es passeja per Lloret de Mar en plena temporada estival. Dic que ho hauria pogut fer perquè l'aspecte d'alguns visitants era aquell. És just i necessari que el màxim de gent possible conegui la realitat de l'Holocaust i l'opressió que els nazis van aplicar sobre l'Europa de l'Est. Apropar-se a Auschwitz és una via directa per entrar en contacte amb aquells fets, però segurament cal revisar-ne el tractament museístic, renovar-ne alguns dels elements informatius i destacar-ne la dimensió transcendent, no en un sentit religiós,  sinó des de la perspectiva de la història de la humanitat.  Si hi accedeixes amb un cert coneixement dels fets històrics ets conscient de quina terra trepitges, el sofriment i la infàmia que s'ha viscut en aquell paratge, però si no en saps gran cosa és massa fàcil, sobretot a Birkenau, quedar-se tan sols amb la visió superficial del que resta dels barracons buits, de la via del tren, i de les runes de les cambres de gas, i sortir-ne sense haver entès el que allà va succeir-hi. Potser, abans d'entrar el camp, tots els visitants haurien de visionar obligatòriament un documental ben entenedor sobre els fets terrorífics que s'hi van produir, contextualitzats en el marc general de l'opressió i l'extermini aplicats pel règim hitlerià durant la Segona Guerra Mundial. Després d'empassar-se unes quantes imatges històriques impactants i escoltar què va ocórrer en aquell lloc, és possible que els visitants tinguessin una actitud més respectuosa que la que vaig captar aquell dia entre alguns dels turistes, tanmateix una minoria, que es feien fotos de gust dubtós a l'interior dels barracons.Si Hanna Arendt parlava de la banalitat del mal per referir-se al zel, més burocràtic que ideològic, amb què els funcionaris nazis van portar a terme l'extermini, ara podríem parlar de la banalització d'un espai del mal com Auschwitz, on s'hi ha establert un model de visita més turístic que commemoratiu o històric.

Cap comentari: