dilluns, 28 de febrer de 2011

La frontera mental

Castellnou dels Aspres és un poble del Rosselló situat dalt d'un turó, al capdamunt del qual hi ha un antic castell que al segle XI fou seu del vescomtat de Vallespir, també anomenat de Castellnou. És un nuclí urbà que conserva una estructura plenament medieval, miraculosament conservada, una llar ancestral de la nació catalana que avui forma part de l'associació "Les Plus Beaux Villages de France".  Hi vaig anar a parar fa unes setmanes, gairebé per atzar, tot voltant per la Catalunya Nord, i em va sorprendre no haver-ne sentit a parlar mai abans. Estic convençut que si aquell mateix poble estigués situat a l'altra costat dels Pirineus, tots l'hauríem visitat una vegada o altra, ja fos en una sortida escolar, en una excursió parroquial o en un cap de setmana familiar. Qualsevol mestre hi hauria trobat l'escenari ideal per explicar com era el món feudal i la Catalunya del S.XI, i tots els aficionats a l'arquitectura rústega i medieval  n'haurien fet un santuari. Però com que es troba uns quilòmetres més al nord, en territori de la República Francesa, no sabem ni de la seva existència.  L'altre dia ho parlàvem en una reunió, hi ha una frontera entre el Principat i la Catalunya Nord que està instal·lada en la ment dels catalans. Malgrat la Unió Europea i la lliure circulació entre els estats membres, l'Empordà viu d'esquena al Vallespir, i Girona encara ignora Perpinyà, tot i les iniciatives d'intercanvi cultural. L'estat-nació és l'estructura política més potent que s'ha creat mai, i fins i tot quan els seus límits es dilueixen, perdura en el cervell de les persones, potser durant generacions. La divisòria era profundíssima quan a ambdues bandes de l'Albera predominava el català i tots els principatins cultes es defensaven en francès. Unes  duanes fortament vigilades i la maquinària propagandística de cada estat, tàcita o explícita, ja s'encarregaven d'alimentar la separació. Ara, amb una possibilitat il·limitada de contactes entre nord i sud, la incapacitat de comunicar-nos, per haver perdut la llengua pròpia els catalans del nord i per haver desatès el francès els del sud,  ens ha impedit establir una autèntica comunitat transfronterera, i fins i tot de mantenir una comunicació fluïda. El poc ressò de la mort del cantant Jordi Barre més avall del Pertús, com evidenciava en un article en Carod-Rovira, és una bona mostra de la frontera mental, que afecta fins i tot la cançó en catàlà. El Principat viu d'esquena a la Catalunya Nord perquè també viu d'esquena a França. Som veïns d'una gran potència europea, a poques hores d'una capital mundial com París i no ho sabem aprofitar per ampliar els nostres horitzons. França ha perdut posicions en l'escena mundial, però per als catalans hauria de seguir sent una prioritat l'aprenentatge de la seva llengua. No debades, a més de ser un idioma amb un immens patrimoni literari, segueix sent una "lingua franca" a bona part d'Àfrica i una de les tres llengües principals d'Europa juntament amb l'anglès i alemany, amb l'avantatge que sent una llengua romànica força propera, el seu aprenentatge és més assequible per als catalans.  La connexió francesa és una gran oportunitat per a Catalunya que fa anys que tenim deixada de la mà de Déu. És tan habitual escoltar lloances exaltades de la gran importància de la llengua castellana al món com comentaris denigratoris sobre la decadència galopant del francès, quan en realitat ni l'una no és tan important ni l'altra no està tan malament. L'anglès és l'única llengua global, a partir d'aquí cada llengua té un àmbit d'influència, que en el cas francès no és gens menyspreable, i inclou àrees tan importants per a Catalunya com el cor d'Europa i el nord d'Àfrica. Catalunya ha estat històricament atenallada pels seus dos grans veïns, França i Espanya-Castella, vam néixer com una extensió hispànica del Regne Franc, i hem acabat repartits entre el Regne d'Espanya i la República Francesa, tancats dins les fronteres estatals. Ara els catalans del Principat tenim l'oportunitat de superar el tancament peninsular, que en certs aspectes no ha millorat gaire des de Felip II, i, sense renunciar a res, assumir el nostre vessant francès, que sens dubte ens obrirà noves portes i perspectives.

1 comentari:

Anònim ha dit...

molt bon article Albert,