diumenge, 27 de març de 2011

El primer Cambó

Gairebé sense proposar-m'ho m'he acabat de llegir el volum "Memòries (1876-1936)" d'en Francesc Cambó. L'he tingut mesos aparcat i en d'altres com a lectura secundària, és a dir, m'abocava a les seves pàgines quan no tenia res de més urgent o interessant per llegir. Tot i així, i contràriament al que n'esperava, m'ha despertat prou interès com per arribar, tot xino-xano, fins a l'última línia.  Fa força anys ja n'havia llegit alguna biografia breu i el llibre de Borja de Riquer sobre "L'últim Cambó", el que va finançar i va col·laborar activament amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, però en les memòries, redactades els darrers anys de la seva vida, quan vivia en exili voluntari a Argentina, ens parla en primera persona i ens ofereix la seva visió sobre la seva vida pública( ni un mot sobre la seva "atrafegada" vida sentimental), i la història de Catalunya, d'Espanya i d'Europa des de finals del S. XIX fins a 1936, amb algunes revelacions sorprenents i comentaris demolidors sobre personatges avui mitificats.  Cambó escriu d'una forma clara i concisa, sense floritures, va al gra i no li calen padrins, no té cap problema per atribuir-se tota mena de mèrits, que segurament són seus, però cal demanar-se si no és un punt injust amb altres persones que també hi van col·laborar decisivament. En tot cas ens apareix com un dels artífexs del pas del catalanisme cultural del S. XIX al catalanisme polític del S.XX, a través de la fundació d'una partit polític operatiu i capaç de guanyar eleccions com la "Lliga Regionalista" i d'iniciatives com la "Solidaritat Catalana". Segurament no podríem entendre l'hegemonia del catalanisme a la Catalunya d'avui sense el salt a l'arena política, en bona mesura liderat per en Cambó i altres grans personatges, com Enric Prat de la Riba, l'únic home que a Cambó li inspirava respecte. A través de les seves memòries, entre moltes altres coses, se'ns obre una finestra a la Catalunya i al petit món del catalanisme de finals del XIX i principis del XX, quan va passar de ser una mena de "secta"minoritària, en paraules del mateix Cambó, a un moviment polític majoritari. Era una societat molt diferent de l'actual, molt més homogènia identitàriament, però el catalanisme, és a dir, la consciència nacional i la seva conseqüent politització, encara havia d'estendre's entre la majoria de la població. Cambó és un dels principals actors de l'extensió política i social del catalanisme, que alhora li ofereix la base electoral sobre la que edifica la seva carrera política institucional, primer a l'Ajuntament de Barcelona i després a Madrid, al Congrés i al Consell de Ministres. La seva vida pública va ser molt llarga, i hi trobarem de tot, però per valorar-lo amb justícia no podem oblidar el paper clau que per al futur de Catalunya va tenir el primer Cambó. 


Cap comentari: