dijous, 14 d’abril de 2011

14 d'abril.

Avui es commemora el 80è aniversari de la proclamació de la República Catalana, en un moment en què el debat sobre l'accés a la independència és a les portades dels diaris. La referència a l'any 31, i de fet a tots els anys 30, és molt important, pel seu interès històric i perquè aquella època conté múltiples lliçons que cal tenir en compte. És clar que, per aprendre'n, cal conèixer-ne la realitat històrica, no la versió mitificada que se'ns ha traslladat. La proclamació del president Macià va ser un èxit, perquè va fer possible que Catalunya entrés en l'etapa republicana com un entitat política amb qui el nou règim espanyol havia de negociar, encara que fos per suprimir la República Catalana i convertir-la en una regió autònoma de la República. Catalunya no va accedir a la plena sobirania però va obtenir l'autonomia, la fita per la que havia lluitat el catalanisme majoritari del primer terç de segle. La independència no tenia viabilitat política en aquell moment, en primer lloc perquè en Macià no tenia el poder sobre l'estructura administrativa del país i per tant no tenia qui apliqués les decisons del seu govern, en  segon lloc perquè l'Exèrcit espanyol hauria intervingut tard o d'hora, i en tercer lloc no hi havia a Catalunya una majoria social decidida a trencar amb Espanya, com ho demostra que el número dos de Francesc Macià a ERC, en Lluís Companys, el mateix dia proclamés  la República Espanyola des del balcó l'Ajuntament de Barcelona. Tampoc no apostava per la independència l'altre gran partit catalanista, la Lliga Regionalista d'en Cambó, i encara menys l'anarcosindicalisme majoritari entre sectors obrers. Fins i tot un catalanista d'Acció Catalana com en Lluís Nicolau d'Olwer va ser un dels ministres del govern espanyol que van obligar Macià a fer marxa enrere.  Tanmateix el resultat de l'agosarament d'en Macià va ser positiu, com ho havia estat abans una aventura tan inversemblant com el complot de Prats de Molló, que una vegada avortat per la Gendarmeria francesa va servir per convertir en Macià en un mite vivent. Els gestos, encara que puguin semblar testimonials i anecdòtics, a vegades donen fruits mot positius, però la independència no es pot aconseguir només amb gestos i proclamacions, és necessari tenir el que el president Macià no podia tenir en aquell moment: el control de la major part de l'aparell polític i administratiu de Catalunya, la garantia que una intervenció militar o un boicot internacional no avortarà el nou estat, i una majoria social decididament favorable a la independència. Les consultes són un pas endavant en la construcció d'aquesta majoria social, però encara resta molta feina a fer per assolir les tres condicions, que demanen àmplies complicitats en l'àmbit intern  i la comprensió del cas català en l'àmbit internacional.  

Cap comentari: