Bahrain i la lluita per l'hegemonia al Golf Pèrsic.

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat), el dijous 31 de març de 2011.
La intervenció militar internacional a Líbia per aturar els atacs del règim del coronel Gaddafi contra l'oposició armada i la població civil compta amb la participació dels Emirats Àrabs Units i de Qatar, dos estats que, de forma paral·lela, com a membres del Consell de Cooperació del Golf, s'han implicat en la repressió violenta de les protestes de l'oposició a Bahrain. Una aparent paradoxa que s'explica per la importància de Bahrain per al manteniment de l'actual equilibri estratègic al Golf Pèrsic.

El Regne de Bahrain és un arxipèlag situat al litoral occidental del Golf Pèrsic, connectat amb la península Aràbiga mitjançant una carretera elevada que en comunica l'illa principal amb l'Aràbia Saudita. És unimportant productor de petroli i un centre financer global, allotja la seu de la Va Flota de la U.S. Navy, encarregada de patrullar el Golf Pèrsic, i permet a les forces armades nord-americanes l'ús
d'instal·lacions aeroportuàries situades en el seu territori.
Les protestes a Bahrain van iniciar-se el passat 14 de febrer com a reflex de les revoltes de Tunísia i Egipte,que van actuar com a detonants d'un moviment que reclama reformes i democratització a la monarquia. La primera resposta va ser repressiva, i va causar almenys set morts entre els manifestants. Després de diferents aproximacions, el diumenge 13 de març la protesta va agafar una nova volada amb el bloqueig del districte financer de Manama, la capital del país, per part dels opositors, a la qual el règim va respondre amb una nova onada de repressió, tant a la ciutat com en d'altres poblacions, que va causar dos morts i més de dos-cents ferits. El dilluns 14 de març tropes de l'exèrcit d'Aràbia Saudita i d'altres països àrabs de la regió van entrar a Bahrain, a sol·licitud del rei Hamad bin Isa al-Khalifa i sota el paraigües de les Forces de Protecció de la Península, el braç militar del Consell de Cooperació del Golf, per col·laborar en la repressió dels opositors. El dia 15 de març el rei va declarar l'estat d'emergència per un període de tres mesos. El dia 16 els manifestants van ser foragitats per la força de la plaça de la Perla, a Manama, que havia esdevingut l'epicentre de la revolta. El dia 17 el govern va fer arrestar diferents líders opositors, acusant-ne alguns d'estar en comunicació amb països estrangers, en referència implícita a Iran, i el dia 18 es va enderrocar l'estàtua de la plaça de la Perla que havia esdevingut símbol del moviment de protesta. El dia 21 el rei va manifestar que les protestes de Bahrain havien estat el resultat d'un complot estranger, referint-se, sense esmentar-lo directament, al règim iranià.
A diferència de la posició adoptada respecte als dictadors de Líbia, Tunísia i Egipte, la Casa Blanca ha expressat el seu suport a la continuïtat de la família reial Al Khalifa. Això no obstant, Washington ha demanat que el govern de Bahrain negociï i accepti bona part de les demandes dels manifestants i s'ha distanciat de les mesures repressives adoptades.
Les protestes a Bahrain tenen una clara dimensió sectària, atès que la majoria de la població, al voltant del 70%, és de religió musulmana xiïta i en canvi la família reial i l'elit dirigent són sunnites. El país ha estat durant diversos períodes històrics sota domini persa i, després d'obtenir la independència de la Gran Bretanya, l'any 1971, la monarquia sunnita dels Al Khalifa va demanar la presència militar dels EUA per contrarestar la influència iraniana. Si bé en un principi els manifestants antigovernamentals no eren exclusivament xiïtes, en termes generals aquests s'identifiquen més amb l'oposició i els sunnites amb el govern. Al llarg dels dies, des de l'inici de les protestes, la divisòria i la tensió sectària ha adquirit més protagonisme. Aquest element atorga a la revolta una repercussió que va més enllà de l'àmbit local, afecta els països veïns i el mateix equilibri estratègic del Golf Pèrsic, per on circula el 40% del petroli del planeta.
El règim islamista xiïta de Teheran s'ha erigit com a protector dels xiïtes dels països del Golf que, a més de constituir la majoria de la població a Bahrain, formen minories importants a Aràbia Saudita i d'altres estats de la regió. La revolta a Bahrain, atesa la seva majoria xiïta, ofereix una oportunitat històrica a l'Iran per allunyar l'emirat del control sunnita i guanyar presència a la riba occidental del Golf Pèrsic. A més de l'agitació de les comunitats xiïtes del Golf, la República Islàmica ha intentat guanyar posicions al món àrab aprofitant l'onada de protestes. El 2 de març la Secretària d'Estat nord-americana Hillary Clinton va manifestar que Iran s'estava comunicant, directament o indirectament, amb els grups de l'oposició d'Egipte, Bahrain i Iemen, amb la voluntat d'influir en el curs dels esdeveniments. Segons Clinton, Iran estaria utilitzant el seu patrocinat libanès, Hesbol.là, per comunicar-se amb Hamàs, que actuaria d'interlocutor amb sectors de l'oposició egípcia. El fet que dos vaixells de guerra iranians poguessin navegar, per primera vegada des de 1979, a través del Canal de Suez fins a Síria, posa de manifest que els canvis a Egipte han atorgat més llibertat d'acció al règim de Teheran.
Segons l'empresa d'anàlisi d'intel·ligència STRATFOR les condicions geopolítiques regionals, des del triomf de la revolució islàmica l'any 1979, mai no havien estat tan favorables per a Iran. És determinant l'expectativa que els EUA acabin de retirar les seves forces de l'Iraq a finals d'aquest any, quan el país encara no disposa d'un govern estable ni d'uns aparells militars i de seguretat capaços de garantir plenament l'exercici de l'autoritat pel govern central i de defensar-se enfront de les amenaces externes, deixa el camp obert perquè Iran hi exerceixi una influència encara més gran, principalment a través de les diferents faccions xiïtes que s'han fet amb el poder, desplaçant-ne la minoria sunnita que tradicionalment havia governat el país. La retirada nord-americana pot afavorir l'objectiu iranià de mantenir un Iraq que no li constitueixi una amenaça, no debades la guerra que va enfrontar ambdós països entre 1980 i 1988 es va iniciar a conseqüència de la invasió iraquiana, i que es pugui plegar als seus interessos quan li convingui. De retruc, la disminució de la presència militar nord-americana a la regió pot crear una percepció de major vulnerabilitat als països àrabs del Golf Pèrsic. Una percepció de vulnerabilitat que Iran, el país més poblat i amb l'exèrcit més potent del Golf, pot aprofitar per guanyar-hi posicions fins a esdevenir-hi la potència dominant, en detriment d'Aràbia Saudita i dels EUA. Un canvi de règim a Bahrain o una major participació de las forces xiïtes en la governació del país, permetria enfortir la influència iraniana, i alhora podria actuar com a factor mobilitzador dels xiïtes de l'Aràbia Saudita, que es concentren principalment a l'est del país, la zona amb més riquesa petrolífera, i de països veïns com ara Oman, Qatar i Kuwait, on també hi ha presència militar dels EUA. Més enllà de l'èxit de les protestes, la inestabilitat afebliria els règims àrabs i afegiria més marge de maniobra a l'Iran, que tindria la possibilitat de fer valer la seva influència sobre les diferents comunitats xiïtes de la zona per negociar amb els estats àrabs solucions més favorables als seus interessos, als efectes d'avançar cap a una nova hegemonia regional, afavorida igualment pels canvis en curs a l'Iraq.
Des d'aquesta perspectiva, la repressió de l'oposició xiïta a Bahrain, amb la participació del Consell de Cooperació del Golf, es pot llegir també com un intent de suprimir de soca-rel la possibilitat d'un canvi de règim que podria actuar com a factor desestabilitzador del conjunt del Golf Pèrsic, en detriment d'Aràbia Saudita i dels altres aliats dels EUA, i a favor d'Iran en una pugna per l'hegemonia de llarg recorregut.