dissabte, 2 d’abril de 2011

Cap a un Pròxim Orient més hostil?

 Publicat al butlletí del CEEC  (www.ceec.cat) el dia 3 de febrer de 2011.

A Egipte la força de les protestes i l'anunciada retirada del rais Mubarak creen un horitzó polític incert per al país, que tant pot decantar-se per una via continuïsta, amb concessions a l'oposició popular, com per una via rupturista, de la qual seria molt difícil excloure'n un paper protagonista dels Germans Musulmans, el moviment polític més ben organitzat al país. Aquests dies s'ha fet esment als paral•lelismes entre la situació egípcia i la iraniana. S'ha recordat com l'any 1979, després que el Xa Pahlavi abandonés el país, l'aiatol•là Khomeini es va fer amb el poder i hi va establir una república islàmica, malgrat que en la revolució també hi havia participat l'oposició liberal i l'oposició d'esquerres. El règim del Xa, com el règim egipci actual, era aliat de Washington i mantenia bones relacions amb Israel, però a partir de la revolució islàmica l'Iran va esdevenir antagonista d'aquells antics aliats. L'altre paral•lelisme es pot establir amb les protestes que es van desfermar arran del presumpte frau electoral que, el juny de 2009, va permetre la reelecció de Mahmud Ahmadinejad com a president de l'Iran. En aquest cas la revolta va ser sufocada per l'acció repressiva del règim, que encara continua dempeus amb Ahmadinejad a la presidència. Malgrat l'anunci de no presentar-se a la reelecció fet per Mubarak, no es pot descartar plenament un escenari de repressió i continuïtat semblant a l'iranià, amb o sense Mubarak, de la mateixa manera que no es pot descartar que els islamistes acabin sent els màxims beneficiaris de la crisi actual. L'exèrcit egipci, que des de l'època de Sadat manté unes relacions molt estretes amb els EUA, pot actuar com a garant d'una transició reformista, si bé cal tenir en compte que en el seu si també hi ha una presència islamista important que, en cas de caiguda del règim actual, podrà exercir més influència.

Més enllà del pes concret que tinguin els islamistes en un eventual nou règim egipci, el cert és que qualsevol solució política que pretengui basar-se en el suport i la legitimitat popular es veurà abocada a adoptar posicions més dures envers Israel. Això sol ja implica una greu alteració de l'equilibri estratègic existent a la regió des que amb la signatura dels acords de Camp David es va establir una "pau freda" entre Jerusalem i el Caire. Encara que Egipte mantingui formalment els acords de pau amb Israel, es poden produir situacions conflictives si es mostra més tolerant amb les activitats de Hamàs, que al capdavall és la branca palestina dels Germans Musulmans. Si Egipte acaba col•laborant directament o indirectament amb el terrorisme palestí, Israel no restarà de braços plegats.

La revolta a Egipte, iniciada per emulació de les protestes de Tunísia, ha actuat també com a motor de canvi polític al Iemen i a Jordània, dos estats fins ara aliats dels EUA. Aquests fets es produeixen en un període en què Turquia s'allunya d'Occident i trenca els vincles amb Israel, per prioritzar les relacions amb l'espai de l'antic Imperi otomà i altres països del seu entorn, alhora que Hesbol•là, la força fonamentalista xïita del Líban, guanya influència al govern de Beirut. A l'espera que es concretin els canvis avui en curs, tot apunta cap a un afebliment de les posicions nord-americanes, i per extensió occidentals, al Pròxim Orient, i cap a una creixent solitud d'Israel, que pot trobar-se novament envoltat de països hostils, si els nous governs d'Egipte i de Jordània opten per ser fidels a les preferències de la seva població.

Potser ens trobem a les portes d'una inesperada primavera democràtica al món àrab, però atesa la importància de les forces islamistes i la majoritària animadversió cap a Israel, hi ha elements per creure que els canvis comportaran una escalada de la tensió al Pròxim Orient, a curt o a mitjà termini, sobretot si a Egipte, peça clau de l'equilibri estratègic a la zona, els islamistes passen a formar part del nou govern. La possibilitat d'un Egipte islamista, el pes creixent de l'Iran al Golf Pèrsic, i també al Líban a través de Hesbol•là, i la nova orientació de la Turquia governada per l'islamista moderat Erdogan, dibuixen un panorama poc propici per als interessos occidentals al Pròxim i al Mitjà Orient, així com noves amenaces per a l'estat d'Israel.

Cap comentari: