dissabte, 30 d’abril de 2011

Germans Badia, un record necessari.

El dia 28 d'abril es va commemorar el 75è aniversari de la mort a trets d'en Josep i d'en Miquel Badia, assassinats per uns gàngsters de la FAI. En Miquel Badia va ser  un personatge molt rellevant, tot i morir molt jove. Activista del separatisme, l'any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, va participar en la preparació d'un atemptat contra el Rei Alfons XIII, el que es va conèixer com a "Complot de Garraf",  i per aquest motiu es va passar cinc anys molt durs a la presó. Amb la Generalitat ja establerta, va organitzar les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català i els seus escamots, i va arribar a ser el màxim responsable de la seguretat pública de Catalunya, encara que per un curt període de temps.  El seu germà Josep, militant independentista com ell però políticament menys destacat, va tenir la mala sort d'acompanyar-lo quan els seus botxins el van anar a buscar.  En Badia sempre ha estat un personatge incòmode, ho era als anys trenta i ho és ara, perquè el seu perfil no s'ajusta a cap dels corrents polítics dominants a Catalunya. El seu nacionalisme independentista, el militarisme, l'enfrontament amb l'anarconsindicalisme, les seves accions expeditives, els seus inicis terroristes, tot plegat el fa un home difícil de digerir pel catalanisme  benpensant, i rebutjable per les esquerres postmodernes. Però en Badia s'ha de valorar en el context de la seva època, i vist així, resulta un dels dirigents nacionalistes que millor van interpretar la seva realitat. En un temps marcat per la violència, de l'estat, de l'extrema dreta i de l'anarquisme, no tenia sentit que el catalanisme anés amb el lliri a la mà i rebés per totes bandes. Però en Badia no se'n va sortir, el nacionalisme català no va desenvolupar prou múscul i el juliol del 36 qui inicialment es va fer amb el control del carrer van ser els anarquistes i no els catalanistes, tot i que les diferents tendències del catalanisme eren majoritàries al país. Aquests dies s'ha recordat que l'any 1933 els escamots de les JEREC, comandats per en Badia, van plantar cara als vaguistes de la CNT, en plena campanya insurreccional contra el règim republicà, i fins i tot van arribar a assumir la conducció dels tramvies de Barcelona per avortar una vaga del transport. En Miquel Badia va entendre que si la Generalitat era l'embrió de l'estat català, calia garantir l'ordre públic a Catalunya enfront del crim organitzat i dels elements subversius, com ara els sectors de l'anarcosindicalisme que pretenien enderrocar les institucions democràtiques. Amb aquest objectiu  estava disposat a utilitzar mitjans de dubtosa legalitat. Òbviament en l'actuació dels escamots hi va haver excessos inacceptables, sobretot quan es dedicaven a assaltar revistes com el "Be Negre", que havia satiritzat l'alcalde de Barcelona Jaume Aiguadé, antic militant d'Estat Català, o a sabotejar els mítings d'altres partits o de dirigents del seu propi partit (ERC) que no els eren afins.  Tanmateix, tot i que se'ls ha investigat amb lupa, no s'ha pogut identificar ni les JEREC ni el partit "Estat Català", que se'n va escindir l'any 1936, amb el feixisme emergent a l'època. La seva estètica paramilitar, la seva estructura jeràrquica, alguns dels seus mètodes i activitats, els emparentaven amb el feixisme, però també amb el comunisme i altres moviments polítics d'arreu d'Europa que, sense propugnar ideologies totalitàries, tenien branques paramilitars. Vist amb perspectiva, que el nacionalisme radical català no sucumbís a la temptació feixista, tant potent a l'època i que va infectar més gent de la que sovint es vol fer creure, és un mèrit que cal anotar en la història del catalanisme. Miquel Badia va ser un patriota audaç i amb visió d'estat català, que amb encerts i errors, va combinar l'acció de govern amb l'activisme militant.  El seu lideratge va canalitzar l'energia de milers de joves sorgits dels rengles dels aprenents, dels oficinistes i dels saltataulells que poblaven les viles i ciutats catalanes que, en l'entorn polític convuls i efervescent dels anys 30, van posar la defensa de la nació catalana pel damunt de les modes ideològiques del moment.

Cap comentari: