dilluns, 26 de setembre de 2011

La història és una arma de doble tall


La història mai no és el que sembla, sobretot quan es pretenen projectar cap al passat els neguits polítics del present, amb la idea de trobar-hi antecedents legitimadors del que avui defensem, la ratificació de la nostra visió del món i herois al servei dels nostres ideals. Potser per això alguns se senten més còmodes amb la Memòria Història que no pas amb la Història, perquè, com és prou conegut, la memòria és selectiva i és molt més fàcil oferir una imatge adequada als nostres interessos a partir de la tria dels testimonis que millor s'hi ajusten, que no pas enfrontar-se a la Història que, per ser mereixedora d'aquest nom, ha de presentar-nos el relat del passat en el seu conjunt i en el seu context, sense concessions a un relat. Quan l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana han intentat jugar la carta del record de la repressió franquista han acabat trepitjant la mina moral que són els assassinats comesos a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil, des de les txeques fins a la massacre de Paracuellos, passant per l'extermini sistemàtic dels religiosos. No són fets que excusin la implacable repressió criminal de la dictadura de Franco, però deixen molt mal parada la reputació del bàndol republicà, en contrast amb la voluntat reivindicativa dels propagandistes de la "Memòria Històrica".  Un nou intent de jugar amb la història l'hem vist amb la campanyeta del partit catalanòfob "Ciutadans" per denunciar que els fets de l'Onze de Setembre de 1714 estan desvinculats de tota reivindicació nacional catalana, amb la pretensió de posar al descobert la "manipulació històrica" en què, segons ells, es basaria la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya.  Els espanyolistes tenen raó en una cosa, ni Rafael Casanova ni els austriacistes del país no eren nacionalistes catalans en el sentit que avui donem a aquestes paraules, per la senzilla raó que a principis del S.XVIII no existia el nacionalisme, cap nacionalisme,  tal com s'entén aquesta ideologia que comença a sorgir arran de les revolucions americana i francesa de finals d'aquell segle. No només no eren nacionalistes catalans, sinó que també es consideraven part d'Espanya, per la senzilla raó que el Principat de Catalunya formava part de la monarquia hispànica i Espanya, o Hispània,  és el nom que havia rebut la Península Ibèrica, Portugal inclosa, des de temps dels romans.  Fins aquí la història podria ajustar-se al guió espanyolista, però tot canvia quan recorrem a les fonts primàries, als textos i als discursos dels dirigents catalans de l'època, com ara l'imprès publicat a principis de novembre de 1713 sota el títol  de "Despertador de Catalunya", o l'impressionant discurs del cavaller Emmanuel Ferrer i Sitges, pronunciat el 6 de juliol de1713 al Braç Militar dels Estats Generals de Catalunya en el qual, apel·lant al caràcter de nació lliure dels catalans des dels temps de Carlemany i a la vigència del dret natural i de les lleis jurades i pactades, va defensar la resistència a ultrança enfront de les tropes borbòniques.  La posició de Ferrer era la més radical, però l'objectiu era compartit pels altres membres del Braç Militar, també pels partidaris de negociar amb els atacants. L'objectiu primordial no era que el pretendent Habsburg es fes amb la corona d'Espanya, sinó defensar les institucions jurídiques de què els catalans s'havien anat dotant  des dels orígens de la nació i evitar la imposició de les lleis de Castella. L'ahesió a la monarquia hispànica estava subordinada a la defensa dels interessos superiors de Catalunya, tal com es va posar de manifest, setanta anys abans, durant la Guerra dels Segadors, quan el Principat, plantant cara a  les pretensions homogeneïtzadores  del Comte-Duc d'Olivares, va declarar la seva independència i tot seguit es va posar sota la protecció del rei de França.  El revisionisme històric és un camp molt atractiu per als crítics dels nacionalismes, però en el cas català els qui es capbussen en la nostra història es troben amb una realitat nacional incontestable i multisecular. Els documents històrics parlen per si mateixos, no cal forçar-ne les interpretacions perquè en resulti l'afirmació de la personalitat nacional de Catalunya, de fet no hi ha res més contraproduent, perquè són les versions "maquillades" de la història les que faciliten la munició que utilitza el revisionisme espanyolista per a les seves campanyes d'intoxicació.  

2 comentaris:

Carles Parellada Sanrama ha dit...

La Història és, a més, periòdica:

http://www.monografias.com/trabajos88/precesion-e-historia-mundial-version-2011/precesion-e-historia-mundial-version-2011.shtml

Carles Parellada Sanrama ha dit...

Es llegeix millor aquí:
http://es.calameo.com/books/000358762a53149875d9c