dijous, 3 de novembre de 2011

El Protectorat.



L'any 1812 Napoleó va annexionar Catalunya a l'Imperi Francès
L'Enric Juliana no en té prou negant la possibilitat de la independència catalana, com he comentat en el post anterior. El periodista afirma que, en el cas hipotètic que existís un estat català, aquest estaria condemnat, per imperatiu geopolític, a esdevenir un protectorat de la República Francesa. No sé si per a en Juliana aquest és l'argument definitiu perquè abandonem tota il·lusió sobiranista, però per valorar-ne els pros i els contres caldria que aprofundís més en la idea. Tenint en compte la submissió quasi colonial de Catalunya a Espanya, l'amenaça d'esdevenir un protectorat francès no fa gaire feredat. D'acord amb el Dret Internacional un protectorat és un territori autònom protegit  diplomàticament i militarment per un altre estat més fort. A canvi, el protectorat  ha d'acceptar obligacions específiques envers el seu protector, si bé manté un nivell de sobirania suficient per ser considerat un subjecte de Dret internacional per si mateix. Si l'hipotètic Protectorat de Catalunya complís aquests requisits, estaríem parlant d'un alternativa molt superior a l'actual estatus de comunitat autònoma espanyola. Ara bé, en el marc de la Unió Europea aquest tipus de relació no té solta ni volta, perquè, almenys teòricament, aquesta "protecció" ja l'ofereix el conjunt de la Unió als seus estats membres.  Més enllà del concepte benèvol de protectorat, s'ha donat aquesta denominació a règims d'estricta subjecció colonial en què es manté una aparença d'autonomia política.  França va aplicar fórmules de protectorat a algunes de les seves colònies, com ara Tunísia i el Marroc, i el  tractat que va establir el Protectorat de Tunísia va servir de model per al tractat que el Tercer Reich va imposar a Txèquia després de la desmembració i ocupació de la República de Txecoslovàquia, en virtut del qual es va crear el  Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Durant l'ocupació alemanya es va mantenir una estructura política i administrativa txeca, però el poder real estava en mans dels delegats del règim de Berlín. Atesa la importància de la indústria txeca per l'esforç bèl·lic alemany, el règim d'ocupació no va ser dels més durs, però l'objectiu final dels nazis era integrar plenament el territori txec dins d'Alemanya, per a la qual cosa pretenien germanitzar-ne la meitat de la població i eliminar-ne la resta, inclosos tots els jueus, combinant la deportació cap a l'Est i l'extermini.  Aquest segon model seria pitjor que l'autonomia actual, tot i que, fent les salvetats oportunes (òbviament els catalans no patim polítiques d'expulsió ni d'extermini físic i gaudim de democràcia i llibertats) i entenent que es tracta de contextos radicalment diferents, hi podríem trobar alguns paral·lelismes (espoli fiscal, substitució lingüística, autonomia restringida, etc.).

És obvi que la geografia ens condiciona i en bona mesura explica que, en ple segle XXI, encara no tinguem un estat propi. Fins a  la signatura del Tractat de Corbeil (1258)  el Rei de França no va renunciar als seus drets sobre els antics comtats catalans. Durant la "Guerra dels Segadors",  que en Peces-Barba ha posat de moda, Catalunya va situar-se sota la protecció de Lluís XIII de França per plantar cara a la monarquia hispànica. Al final del conflicte, en virtut del Tractat dels Pirineus (1659), espanyols i francesos van signar la pau i Catalunya va patir l'amputació dels comtats de la Cerdanya i del Rosselló. Al "Despertador de Catalunya", un pamflet austriacista català publicat l'any 1713, en el tram final de la Guerra de Successió, la consciència del condicionant geopolític hi era ben present:"Trobantse donchs, Catalunya dominada del Sereníssim Senyor Duch de Anjou , Princep de la Sereníssima Casa de Borbón, no obstant la viva pena que la llastimava de veures entre França i Castella, enemichs de ses Lleys i Privilegis, y que lo blanch de sos desitjos era atropellarla".   El 1812, en el marc d'un conflicte molt cruent,  Napoleó va annexionar el Principat de Catalunya a l'Imperi Francès, desvinculant-lo d'Espanya, però l'experiment no va arribar més enllà de la caiguda de Bonaparte i el país va ser reincoporat al Regne d'Espanya. Realment fa la impressió que, tant si França i Espanya es barallen com si es posen d'acord, sempre ens acaba tocant el rebre.


Sigui com sigui, la idea que una Catalunya independent necessitaria la tutela de França té poca consistència i fins a cert punt resulta ofensiva. El nostre país té més de 7 milions d'habitants i una economia relativament forta, en una classificació d'estats europeus basada en la combinació de pes demogràfic i econòmic ocuparíem les posicions centrals, per davant de molts altres països que gaudeixen de plena sobirania, i a un nivell proper al de nacions tan avançades com ara Finlàndia, Dinamarca o Àustria. En aquest sentit no em consta que, malgrat la seva proximitat amb el gegant germànic, Àustria o Dinamarca es considerin protectorats d'Alemanya, per més pes que hi pugui tenir l'economia d'aquell país. Correlativament, no veig per què una Catalunya sobirana hauria de tenir, a la pràctica, un estatus de subordinació al veí del Nord. Justament, disposar d'un estat propi hauria de ser una oportunitat perquè Catalunya, en un marc de relacions cordials tant amb França com amb Espanya, fos capaç de aliar-se puntualment amb els uns o amb els altres en funció dels interessos en joc, i alhora evitar que els dos estats fronterers apliquessin una acció de tenalla en contra del país. 

Cap comentari: