divendres, 9 de desembre de 2011

No és per això que vam conquerir València

A València no hi ha turistes, o n'hi ha ben pocs, i això que hi van construir una espectacular i inútil "Ciutat de les Arts i de les Ciències", que hi han muntat un circuit de Fórmula 1 i s'hi celebra l'America's Cup.  Es van gastar els diners de l'època de vaques grasses per convertir la ciutat en una mena de parc temàtic sense tema i, com a Terra Mítica, no hi va ningú o molts menys dels que s'esperaven. Perquè, a qui li interessa una ciutat provinciana que quan es posa estupenda tan sols deixa més en evidència el seu provincianisme?. Les ciutats provincianes accepten voluntàriament la seva subordinació a una capital i renuncien a fer cap aportació original al món. Assumeixen que hi ha una jerarquia de ciutats que les condemna a un paper secundari. Aquestes ciutats ja donen per fet que les coses importants les fan uns altres i es complauen en un localisme de baixa volada,  sempre disposades a acotar el cap davant d'allò que ve de la capital. I quan volen lluir, lluny de confiar en la seva creativitat, no se'ls ocorre altra solució que recórrer al talonari per atreure algun esdeveniment de repercussió internacional, sigui la F1, les competicions nàutiques o una Expo. Hi ha moltes ciutats que no tenen més remei que ser provincianes: per dimensions, per història, per tradició, per ubicació geogràfica, però n'hi ha d'altres que, podent tenir un paper central, són provincianes perquè han interioritzat la seva derrota. Aquest és el cas de València i en general de la major part del País Valencià. València té un passat gloriós, capital del Regne de València , en alguns moments la ciutat més pròspera de la Corona d'Aragó, amb les seves lleis,  les seves institucions i, compartides amb la resta dels Països Catalans, la seva llengua i cultura. Des de la guerra de Successió però, perdudes les  institucions pròpies, la ciutat de València va esdevenir una mera ciutat provincial espanyola, i a partir d'aquell moment no ha demostrat cap voluntat de superar-ne l'estatus. L'autonomia assolida a partir de la constitució espanyola de 1978 hauria pogut ser una oportunitat per generar una nova centralitat valenciana, però avui és ben patent que l'autogovern només els ha servit, fins ara, per reforçar el provincianisme. Tan sols cal veure els símbols que van triar: podent-se anomenar "País Valencià" van optar per un insípid "Comunitat Valenciana", van inventar-se una bandera amb una franja blava basada en un símbol local i van adoptar com a  himne una cançoneta que tot just començar fa tota una declaració de principis provincians, "Per ofrenar noves glòries a Espanya". Per això no és estrany que quan Francisco Camps va dimitir digués que ho feia per Espanya,  com no és estrany que Joan Lerma porti lustres vegetant al Senat ni que Zaplana, un arribista murcià, arribés a president i encabat renunciés al càrrec de Molt Honorable per esdevenir ministre a Madrid. Una vegada assumit el profund provincianisme valencià, tot quadra.  Però la cosa és greu, perquè els valencians, quan han estat fidels a ells mateixos, han fet grans coses. Només cal pensar en la insigne família dels Borja, que va donar dos papes i personatges que han deixat una empremta inesborrable en la història d'Europa, com Cèsar i Lucrècia Borja. O en el nostre més gran poeta medieval, Ausiàs Marc, o en Joanot Martorell, l'autor del Tirant( sí ,consellera, Joanot Martorell), o en Ramon Muntaner, nascut a Perelada però que va esdevenir ciutadà de València, com en Francesc Eiximenis, nascut a Girona. Un filòsof de transcendència europea, Joan Lluís Vives, i molts altres, fins als nostres dies: Joan Fuster, Raimon, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira.... Personatges que amb la seva obra han donat honor i glòria al País Valencià, però que, en el millor dels casos, són ignorats a la seva capital, la mateixa que va erigir  una estàtua dedicada a un torero insignificant.

Cap comentari: