dijous, 5 d’abril de 2012

Cap a França

Demà, si Déu vol,  faré una altra de les meves periòdiques incursions en terres franceses, aquesta vegada en direcció a Bordeus, la capital de la Gironda, famosa pels seus vins, tan bons com ben promocionats. Em segueix sorprenent la gran desconeixença que tenim els catalans d'una realitat tan pròxima com França, tant que es parla de l'ensenyament dels idiomes a Catalunya, tanta preocupació que hi ha perquè no es perdi el castellà(!?) i ningú no es preocupa gens ni mica pel coneixement del francès, la llengua del nostre veí del nord, avui també la llengua materna de centenars de milers de catalans de més amunt de l'Albera. Tenim a tocar una de les grans cultures europees i hi vivim d'esquena, de la mateixa manera que es deia que Barcelona vivia d'esquena al mar, malgrat que és un dels grans actius de la ciutat. Em deixa perplex veure com, fins i tot en l'exposició de Delacroix que es pot visitar al Caixafòrum, han optat pel trilingüisme habitual, català-castellà-anglès, quan és obvi que un esdeveniment com aquest pot ser especialment atractiu per als turistes francesos. No fa gaires anys el francès era prou conegut entre els sectors cultes del país, però  avui ha quedat del tot relegat, amb l'inconvenient que per a un català dominar l'anglès resulta molt més difícil. És cert que l'única "lingua franca" global és l'anglès, i que el castellà té de l'ordre de 400 milions de parlants, però en el nostre entorn geogràfic és tant o més important el francès que el castellà. Al capdavall la llengua d'Stendhal és oficial a França, Bèlgica, Suïssa i Luxemburg, i  permet comunicar-se amb el Marroc, Algèria i Tunísia. En canvi el castellà, sí bé és molt rellevant a l'altra banda de l'Atlàntic, aquí només és oficial a Espanya i no permet anar gaire més enllà.  No cal ser francòfil, no cal considerar França com a model de res, només cal entendre'n el seu pes real i en tot cas aprendre de les moltes coses que fan millor que nosaltres i deixar de banda les que fan pitjor. Cada dia que passa sense assumir la nostra dimensió francesa és una oportunitat perduda, tant en el terreny econòmic com en el cultural, i alhora comporta, encara que per a algú pugui semblar paradoxal,  mantenir una barrera que ens impedeix estrènyer els nostres llaços amb els catalans del nord.

Cap comentari: