diumenge, 8 de juliol de 2012

Guifré el Pilós era franc.

Avui la Vanguardia ens ofereix una interessant entrevista a l'economista Paul Krugman, executada pel seu col·lega Xavier Sala i Martín. De nou ens explica allò que fa temps que es repeteix: els països menys competitius de la zona euro es podrien veure abocats abandonar la moneda única per poder procedir a una devaluació que els permeti guanyar competitivitat i iniciar la recuperació econòmica, que mai no podran assolir per la via exclusiva de l'austeritat. Krugman alerta que, tanmateix, a les alçades actuals, els costos de desvincular-se de la moneda única serien superiors als guanys, i per tant no és una sortida recomanable, però almenys a nivell teòric, si Alemanya no s'avé a incrementar els seus nivells d'inflació perquè el sud d'Europa pugui guanyar competitivitat, l'euro esdevindrà insostenible per a països com Espanya. A Catalunya es llegeix això i es tendeix a creure  que el diagnòstic també és vàlid per a nosaltres, perquè la tendència a veure el món com un conjunt d'estats-nació és tan poderosa i arrelada que a ben pocs els passa pel cap que no tot allò que val per a Espanya val per a Catalunya. Es diu que l'única forma de sortir del forat és promoure la competitivitat via devaluació per donar un nou impuls a les exportacions, però resulta que avui, malgrat els molts factors adversos, Catalunya ja és una potència exportadora, sobretot si considerem exportació tant el que venem a Espanya com el que venem a la resta del món. Per això una entitat sobiranista com el Centre Català de Negocis s'atreveix a apuntar que, a partir de les condicions actuals, una Catalunya independent, proporcionalment fóra el tercer país exportador del món, molt per davant d'Alemanya (proporcionalment, repeteixo), perquè el 59% del nostre PIB prové de les vendes a l'exterior. Vist així és molt difícil afirmar que allò que impedeix que Catalunya s'envoli econòmicament és la moneda única europea. Tot el contrari, un retorn a la pesseta equivaldria a un empobriment col·lectiu descomunal que, a sobre, ens tancaria encara més dins la gàbia peninsular. L'obsessió amb l'estat-nació com a unitat de mesura internacional ofereix resultats força equívocs, que impedeixen entendre les claus del funcionament de l'economia. Ens passa aquí i també passa en molts altres territoris europeus, com ara el nord d'Itàlia, tan diferent del sud en termes econòmics, però que en les anàlisis internacionals apareix en el mateix paquet. Ho apuntava l'altre dia a 8TV algú tan allunyat de posicionaments nacionalistes com el catedràtic, esdevingut figura mediàtica, Niño Becerra, segons el qual cal entendre que dins l'estat espanyol hi ha territoris que se'n poden sortir perfectament i d'altres que no, per la qual cosa no es poden tractar de la mateixa manera. Amb altres paraules: convertir el Prat en un aeroport transoceànic oferiria beneficis immediats, construir un aeroport a Ciudad Real és pura malversació.  El risc que Espanya es despengi de l'euro és un altre motiu per fugir-ne "as soon as possible", però primer hem d'interioritzar majoritàriament que molt sovint, quan algú parla d'Espanya parla d'una realitat que ens inclou però que és molt diferent de la nostra i requereix unes solucions diametralment oposades a les que ens convenen. Als que volen oposar els interessos de l'Europa carolíngia a l'Europa del Sud els hem de recordar que els orígens de Catalunya es troben justament en l'Imperi de Carlemany, i potser aquest origen explica millor que altres teories l'existència d'un model econòmic català marcadament diferent de l'espanyol. En realitat doncs, deixant de banda la nostra vinculació actual a l'estat espanyol, quin model s'ajusta millor als nostres interessos: el carolingi o el meridional?.

Cap comentari: