La dècada prodigiosa

Més o menys a cada dècada hi ha un revival de la dècada de vint anys enrere. Per tant ara tocaria recuperar els 90. A TV3 fan un programa sobre els Jocs Olímpics del 92 que va en aquesta línia, i imagino que un certa recuperació del primer boom del rock català també s'hi pot incloure. Ara mateix no em vénen al cap grans fites culturals d'aquella època ( si bé, sens dubte n'hi va haver), però en canvi, en el terreny de la política internacional, és el període més espectacular que recordo haver viscut. La fi de la Guerra Freda, simbolitzada per la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989, va donar pas a un escenari completament nou on, després d'una llarga etapa d'immobilisme, semblava que tot era possible: la fi dels règims totalitaris, la independència i creació de nous estats, la guerra i la pau. Des del final de la 2a Guerra Mundial també s'havien succeït múltiples conflictes i canvis de règim, però menys concentrats en el temps, menys transcendents i, en general, més llunyans, deixant de banda les caigudes de les dictadures de Grècia, Portugal i Espanya durant els 70. La dècada es va iniciar amb un remolí de canvis, començant amb la Guerra del Golf,  un conflicte de nova generació amb la participació de múltiples aliats, també l'estat espanyol, seguint per la desintegració d'un estat que havia semblat tan sòlid i inamovible com la Unió Soviètica. Els règims dictatorials que havien anat fent la viu-viu emparant-se en la confrontació entre els blocs occidental i comunista van anar caient o van entrar en crisi, i Sud-Àfrica va enterrar l'apartheid. La guerra va ser una constant al llarg de la dècada, així com uns dels pitjors fenòmens que hi van associats: la neteja ètnica i el genocidi, ja fos als Balcans, a Ruanda, en parts de les antigues repúbliques soviètiques o al mateix Iraq. Però de la mateixa manera que es van alliberar les pitjors fúries, també es va veure que els conflictes no eren insolubles i podien tancar-se, almenys aparentment. La intervenció al Golf Pèrsic va tenir com a conseqüència la retirada de l'Iraq de Kuwait, la guerra de Bòsnia es va aturar amb els acords de Dayton, fins i tot el genocidi descomunal de Ruanda va acabar i s'hi va establir un règim que va portar a judici els genocides. L'ofensiva sèbia sobre Kosovo, ja cap al final de la dècada, va aturar-se gràcies a la intervenció armada  de l'OTAN, i Milosevic, que durant tot el període havia estat una de les encarnacions del mal, va ser finalment derrotat. Fins i tot va semblar que l'inacabable conflicte del Pròxim Orient podia tenir una sortida negociada i pacífica a partir dels acord d'Oslo. La informació internacional d'aquell temps t'encarava amb els extrems de barbàrie a què poden arribar els éssers humans i alhora amb la seva capacitat per trobar solucions als conflictes més enquistats: a Irlanda es va arribar als acord de pau del Divendres Sant, a Euskadi ETA va declarar una treva i la Declaració de Lizarra va fer  pensar que seria possible acabar amb la violència i de retruc, que una part de l'estat espanyol podria exercir el dret a l'autodeterminació. Catalunya no va ser aliena a les transformacions d'aquells anys: l'independentisme va sortir de les catacumbes i va esdevenir una força parlamentària emergent amb l'ERC liderada per Àngel Colom, al mateix temps que CDC iniciava un gir sobiranista, encara tímid, però que deixava enrera els experiments de reformisme espanyol, tot i haver esdevingut una força política decisiva en el marc estatal.Quins anys, els noranta.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Impressions de Turquia

El món no ens mira amb bons ulls