L'ascensor social només va cap avall

Es diu que amb l'excusa de la crisi s'estan carregant l'estat del benestar, però no, els autèntics pilars de l'estat del benestar segueixen incòlumes, l'estat del benestar no perilla perquè s'hagin de pagar uns quants medicaments o perquè a les aules hi hagi quatre alumnes més. El que es pot carregar la crisi és la classe mitjana, bé, pròpiament la part més fràgil de la classe mitjana, la que depèn del seu treball per mantenir el seu estatus. Al capdavall, més que l'amenaça dels euromíssils el que va enfonsar el bloc comunista, i amb ell tota credibilitat del marxisme, va ser l'expansió imparable de les classes mitjanes a Occident, que al llarg de la segona meitat del S. XX van esdevenir la majoria de la societat. Val a dir que el meu concepte de classe mitjana és molt ampli, entenc que en formen part totes les famílies que tenen assegurades les necessitats bàsiques ( alimentació, habitatge, transport, energia, sanitat, ensenyament, etc) i alhora poden gaudir sense problemes d'elements que fins a cert punt constitueixen un luxe, com ara un vehicle propi, vacances, determinats equipaments electrodomèstics, restaurants i espectacles, potser una segona residència, etc, etc.  És un ventall de situacions molt ampli, del qual quedarien exclosos, per una banda, els multimilionaris (grans empresaris, però també determinats artistes i esportistes) i  l'aristocràcia i la burgesia més poderoses, que a més del poder econòmic gaudeixen d'un estatus privilegiat acumulat durant generacions. Per l'altra extrem tindríem els qui passen amb una economia de mera supervivència o menys. Les fórmules per aconseguir aquest creixement de les classes mitjanes són diverses: en uns casos hi ha hagut una gran intervenció del sector públic, com a creador de llocs de treball segurs i ben remunerats i com a proveïdor de serveis públics de qualitat, i en d'altres casos, com en el model americà, s'ha basat més en el sector privat, que ha ofert moltes oportunitats per guanyar-se la vida, habitatges, vehicles, combustible i múltiples béns de consum a preus assequibles per a molts. De fet una de les claus del debat polític a Occident és la discussió sobre quina és la combinació de sector públic i privat és més eficaç a l'hora de crear i distribuir la riquesa entre la població (no és el tema d'aquest post). Amb la crisi però, atesa la combinació de baixada de sous, pujada d'impostos i atur creixent, s'està expulsant de la classe mitjana bona part de les famílies que hi havien ascendit durant els darrers decennis, abocades ara a viure en el dia a dia, i s'ha aturat l'ascensor social que feia possible l'assoliment d'aquest nivell de vida. Bé, més que aturar-se ha començat a anar cap avall. Ara mateix aquest és un dels efectes més nefastos de la crisi, si bé en el debat públic és més habitual parlar del quasi sacralitzat "estat del benestar" que no pas del procés de desintegració de la classe mitjana, que és el que realment fa trontollar el sistema.