divendres, 19 d’octubre de 2012

L'excepcionalitat catalana

En termes històrics el cas català no és especialment excepcional, Europa és plena de nacions que durant llargs períodes de temps han estat sotmeses a estats dins dels quals eren minoritàries, fins que un dia van assolir la independència. Moltes l'any 1918, després de la 1a Guerra Mundial, d'altres durant els 90, arran de la caiguda dels règims comunistes de l'Est. Els catalans de la necessitat n'hem fet virtut i hem explorat sense èxit totes les fórmules que haurien fet possible el manteniment de la nostra identitat nacional en el si d'un estat aliè. El catalanisme ha defensat una mena d'excepcionalisme català a Espanya per trobar-hi un encaix. Personalment, això de l'encaix mai no m'ha fet cap gràcia, però fins fa quatre dies ha estat l'opció  preferida per la major part de catalanistes. Ara això ha canviat i l'opció per l'estat propi ha passat a ser abassegadorament majoritària en el catalanisme i possiblement en el conjunt de la nostra societat. El panorama es clarifica a gran velocitat i fites que no fa gaire semblaven llunyanes, ja són a tocar. Això ens obliga a revisar a plantejaments i a afinar el tret, perquè ara tenim una oportunitat que no podem deixar passar. El nostre gran repte ja no és convèncer Espanya de res, sinó demostrar davant d'Europa i del món, de forma pacífica i democràtica, que a Catalunya la majoria vol la independència, de tal forma que els països més avançats de la comunitat internacional, per pura consciència democràtica, acabin reconeixent el nou estat català, malgrat l'oposició espanyola. Això no és fàcil, però la responsabilitat recau sobre nosaltres. Una de les claus és que els estats que ens hagin de reconèixer no ens vegin com una amenaça. En aquest sentit la independència de Catalunya no s'ha de presentar com l'avantguarda d'un procés d'implosió dels estats nació europeus, sinó com un cas excepcional de sobiranisme basat en l'existència d'una nació mil·lenària amb interessos nacionals divergents dels de l'estat espanyol,  i no pas en uns greuges puntuals. L'evidència del maltracte de l'estat envers Catalunya ha estat l'espurna que ha encès la flama independentista, però el combustible hi era des de fa segles. Fins fa quatre dies l'estratègia podia ser una altra, però ara l'última cosa que ens convé és que ens posin en el sac de les regions que tenen greuges amb l'estat central: Catalunya no és una entitat fictícia com la Padània,  ni un regió amb una forta personalitat  com Baviera, que tanmateix és part de la nació alemanya. Catalunya és una nació política i cultural amb mil anys d'història que, a més de resistir-se a l'assimilació, ha demostrat la seva capacitat per renovar-se i incorporar noves generacions d'immigrants a un projecte comú de convivència. Ara toca defensar l'excepcionalisme català a Europa, som una excepció perquè encara som una nació sense estat, de les quals a Europa n'hi ha ben poques. En realitat, de nacions sense estat amb una consciència nacional pròpia majoritària només n'hi ha tres més,  a part de Catalunya:  Euskadi, Escòcia, Flandes. El procés català cap a l'estat propi no hauria de tenir massa influència sobre el procés escocès, perquè ells ens van bastant per davant i el govern britànic ha assumit sense problemes la necessitat de permetre la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Pel que fa a Flandes no es pot perdre de vista que són la part majoritària de Bèlgica, la qual cosa en fa un cas verament excepcional, i que allò que decideixin els flamencs s'acabarà imposant per la mateixa naturalesa de les coses. Finalment tenim Euskadi i Catalunya, dues nacions dins de l'estat espanyol que majoritàriament afirmen el seu dret a l'autodeterminació, un dret que a l'Europa d'avui tan sols representa una amenaça real per a Espanya. I ja ens va bé que sigui així, res no ens podria perjudicar més que el sorgiment d'un independentisme bavarès amb possibilitats, d'un sobiranisme llombard seriós, o d'un moviment per la independència de Bretanya amb gran força electoral, perquè aquests fets convertirien el procés català en un model per a la desmembració dels principals estats europeus, que es veurien fortament estimulats a avortar-lo el més aviat possible.

1 comentari:

Arnau ha dit...

no hi ha greuges, no mes hi ha manipulacio de la teva intel.ligencia, Europa esta com esta i la culpa no la te Espanya, ni Catalunya la te la burguesia catalana, els bancs i els politics corruptes i aprofitats. Bago, Pujol Familie, millet, etc, tens massa odi i aixo esta aun pas del genocidi, vigila.