dijous, 1 de novembre de 2012

La pitjor amenaça

Ara mateix coneixem en què es basen els arguments de l'unionisme:les mentides i la por. Mentides escampades als quatre vents, amb l'entusiasme dels mitjans de comunicació habituals, i mentides difoses amb més discreció, com la que fan córrer en determinats barris sobre una pretesa expulsió o discriminació dels castellanoparlants en un futur estat català. És molt difícil que Espanya pugui aparèixer com un projecte engrescador per ningú que toqui de peus a terra, i per tant tota la munició unionista va adreçada a foragitar tota temptació independentista. Però d'aquí a la consulta/referèndum passaran molts mesos, fins i tot anys, i durant aquest període poden canviar moltes coses, començant per l'estratègia dels sequaços de l'estat espanyol. La por i les mentides poden aconseguir algun efecte en els sectors més desinformats de la societat catalana, però es poden combatre amb una certa eficàcia. El gran repte per al sobiranisme català es presentarà quan per part de l'estat es comenci a dibuixar una oferta d'aquelles que no es poden rebutjar, una combinació de pacte fiscal, competències en infrastructues estratègiques i garanties per a la llengua catalana, tot això sense necessitat d'entrar en la terra ignota de la ruptura constitucional. Si l'estat fes una oferta d'aquestes característiques i sabés com fer-la creïble, segurament podria aconseguir que una part dels qui tenen decidit votar a favor de la independència se'n desdiguin, i faria encara més difícil convèncer altra gent a favor de la causa. És un escenari que no es pot descartar, sobretot si el procés sobiranista segueix avançant imparable i s'augura la possibilitat d'una victòria contundent del sí en la consulta.  Els estrategues de la nova etapa que iniciem hauran de preveure la possibilitat d'una contraofensiva unionista d'aquestes característiques i la necessitat de desactivar qualsevol intent de seducció de darrera hora. Per més goig que pugui fer una oferta realment generosa de Madrid, no valdria la pena renunciar a la plena sobirania, ja no es tracta de millorar la nostra posició a Espanya,sinó de deixar d'estar-hi sotmesos, encara que fos en condicions molt més favorables que les actuals, afegit al fet que cap  oferta de Madrid no pot tenir cap credibilitat. Només cal recordar el trajecte del nou estatut, des del famós "apoyaré" de Zapatero fins a la sentència del Tribunal Constitucional. El tren de la llibertat passa comptades vegades i no ens el podem deixar escapar, el risc però, és que una part decisiva de la societat catalana s'acabés creient la proposta de nou encaix. Per sort, tenint en compte la història de les relacions entre  Espanya i Catalunya, és gairebé impossible que ens acabin proposant res de verament temptador.
 

Cap comentari: