diumenge, 25 de maig de 2014

Jornada de reflexió

Sempre m'ha sorprès l'escassa participació i l'espanyolització de les eleccions europees a Catalunya. Baixa participació, fa cinc anys anys inferior al 40%, i espanyolització, perquè els partits d'obediència espanyola són els que hi obtenen millors resultats, fins al punt que l'any 2004 CiU va quedar per darrera de PSC i PP. És a dir, molts dels que van a votar ho fan en clau de política estatal, ni catalana ni europea. En canvi, malgrat que CiU sempre ha tingut un discurs potent en matèria europea i que els seus votants es compten entre els més europeistes del país, els seus resultats han estat discrets o dolents en aquesta contesa, com si molts d'aquests votants assumissin, erròniament, que la capacitat d'acció d'un o dos eurodiputats no justifica l'esforç de desplaçar-se fins al col·legi electoral per emetre el vot. 

Les d'enguany, però, són unes eleccions que es plantegen en un context completament diferent, en ple procés sobiranista, a poc més de cinc mesos d'una consulta sobre la independència de Catalunya, quan venim d'un gran mobilització catalanista, amb manifestacions gegantines, infinitat d'actes arreu del territori, estelades als balcons, mocions als plens municipals i múltiples iniciatives civils per la independència. Cal esperar doncs que tota aquesta gent que ha participat d'una manera o una altra en el procés,  aprofiti l'oportunitat de demà per votar, per fer allò que tant demanem, i ho faci a favor de les candidatures que de forma clara proposen l'estat propi o almenys el dret a decidir. Cal esperar-ho, però no en tenim cap garantia, no em consta que les enquestes prèvies hagin detectat un especial entusiasme per emetre el sufragi i ens podem trobar amb una afluència a les urnes sens dubte superior a la de fa cinc anys, però tanmateix escassa, inferior al 50%.  Si és així tampoc no se li haurà de donar més importància del compte, com tampoc no se li hauria de donar més importància del compte a un hipotètic sorpasso d'ERC, tot i que, tant per la qualitat com a eurodiputat d'en Ramon Tremosa com pel lideratge del president Mas, el més lògic fóra que guanyés CiU. Tanmateix el més rellevant de cara al procés serà veure quin percentatge sumen CiU+ERC i CiU+ERC+ICV. Una participació baixa, i encara més un resultat limitat d'aquestes forces, indicaria que hi ha una part de la base social sobiranista que no ha entès que demà tenim una gran oportunitat per demostrar la fermesa de la nostra voluntat, un missatge tant o més potent que una manifestació-monstre. Tot i així, repeteixo, si les coses no surten rodones tampoc no li haurem de donar més importància del compte, serà una oportunitat perduda per fer-nos escoltar per Europa, però la majoria per la independència que indiquen els sondejos seguirà sent-hi i demanant poder votar el 9 de novembre.

D'altra banda, arreu de la Unió desperta inquietud l'anunciat èxit dels partits populistes que assenyalen la mateixa UE com a responsable de molts dels mals del continent. Quan parlem d'aquests partits ens ve al cap l'extrema dreta, amb l'emblemàtic Front National de la família Le Pen al capdavant, però el populisme va més enllà i no només és d'extrema dreta o de dreta. Les èpoques de crisi com l'actual són l'escenari ideal per al populisme, a la qual cosa s'hi afegeix que culpar la UE dels problemes econòmics dels països ha estat un recurs fàcil per a molts polítics que així han defugit les seves pròpies responsabilitats.Per aquesta via molts ciutadans han fet seva una visió desfavorable de la Unió no fonamentada en la seva acció real sinó en els relats que la culpabilitzen de tots els mals. I això val per l'extrema dreta, però també per als conservadors euroescèptics britànics, la nova/vella esquerra grega o el mateix PSC que ha pretès basar la seva campanya en l'animadversió envers les polítiques que, volen fer creure, la senyora Merkel ha imposat a través de la UE. 





Cap comentari: