dimecres, 17 de setembre de 2014

"VICTUS", novel·la subversiva?

L'estat espanyol s'ha cobert de glòria cancel·lant la presentació de "Victus" a l'Instituto Cervantes d'Utrecht. El fet remet a la més pura censura, i encara té més repercussió si tenim en compte que es va produir als Països Baixos per decisió de la representació diplomàtica del Regne d'Espanya. És sorprenent que un estat que tant es vanta de la seva solidesa, antiguitat i tradició temi els efectes que pugui tenir una novel·la ambientada a principis del S. XVIII.

Per fer-ho més rodó la prohibició es va produir a Utrecht, la ciutat neerlandesa on, l'any 1713, es van rubricar els tractats que van posar fi a la guerra de successió espanyola i que a la pràctica van comportar que els catalans restessin abandonats a la seva sort, fins a la derrota final de l'any següent. També s'escau recordar que els Països Baixos van haver de lliurar una guerra de 80 anys, entre 1568 i 1648, per alliberar-se del domini dels monarques espanyols, un domini del qual no tenen un record especialment agradable i que més d'un pot haver recordat en constatar el renovat afany persecutori del regne ibèric. 

Però el govern espanyol, lluny de demanar disculpes encara va treure pit. El diplomàtic Jorge Moragas, cap de gabinet de Rajoy, sofisticat estratega de l'unionisme espanyol ("Si dieses una entrevista y lo contases todo salvarías a España y yo te haría un monumento..... Uauuu! Yo te haré un monumento a tu cuerpo"),  al qual no hem de confondre amb el general Moragues decapitat pels borbònics per la seva negativa a sotmetre's, va qualificar la novel·la de Sánchez Piñol com "un libro claramente manipulador sobre la historia de España y Cataluña", la qual cosa justificaria que no es pogués presentar "utilizando las plataformas del Estado, como es el Instituto Cervantes". 

Tanmateix els diplomàtics censors tenen raó en una cosa, "Victus" és un llibre subversiu. Es tracta d'una obra entretinguda, molt visual, pensada gairebé com un guió de cinema, amb un to de novel·la d'aventures clàssica que alhora pretén descriure amb una certa fidelitat el context històric en què es desenvolupa. Així ens ho diu l'autor en la nota prèvia a l'inici de la novel·la, on afirma que "totes les dates i fetes referides a personatges històrics, o a esdeveniments polítics i militars, se cenyeixen als fets".  I és aquesta fidelitat històrica el que fa perillós el llibre, perquè permet, de forma amena i plaent, accessible per al gran públic de tot arreu, conèixer uns fets i una realitat que resulten incòmodes i contradictoris amb el relat oficial de la història d'Espanya. El gruix de l'obra se situa durant la Guerra de Successió i el setge de Barcelona, i a través del protagonista, en Martí Zubiría, enginyer militar deixeble de Vauban, coneixem els personatges que hi actuen i els esdeveniments que se succeeixen fins a la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714, sense la necessitat de submergir-nos en les pàgines sovint àrides dels llibres d'història. 

La novel·la és subversiva perquè ens revela que, si bé la guerra de Successió, com diu el seu nom, era una lluita dinàstica, una majoria de catalans van identificar la defensa de les seves constitucions i llibertats amb un dels bàndols, l'austriacista. Aquesta identificació, lluny de ser exclusiva d'unes elits dirigents, era compartida pel conjunt de la població, fins al punt que van ser les classes populars les que van imposar la resistència a ultrança quan la guerra ja semblava sentenciada.

La novel·la és subversiva perquè ens descobreix una societat catalana rica i plural, connectada a la resta d'Europa, allunyada dels tòpics històrics que presenten la Catalunya de l'època com un país empobrit i decadent per al qual la nova planta borbònica hauria representat un alliberament de les estructures medievals que n'impedien l'enlairament econòmic.

La novel·la és subversiva perquè ens mostra una nació catalana amb consciència de ser-ho, a principis del S.XVIII, un segle abans de la revolució romàntica que que va donar lloc al naixement de múltiples nacionalismes europeus,  amb unes institucions polítiques pròpies que permetien una significativa participació de la població en la presa de decisions i el reconeixement d'un ampli ventall de drets a tots els ciutadans del Principat, molt més enllà que en la major part de països europeus. Va ser en defensa d'aquest entramat institucional i d'aquests drets que els catalans van resistir fins al final, conscients que la derrota significaria la pèrdua de les llibertats individuals i col·lectives que havien anat conquerint al llarg de segles d'història.  Aquests dos elements combinats, la consciència nacional catalana i l'existència d'unes institucions pròpies que constituïen allò que en terminologia moderna podríem anomenar l'estat català, són les que resulten més subversives per a l'estat espanyol, perquè enllacen directament amb la reivindicació sobiranista actual que basa la seva legitimitat en el principi democràtic, però també en una tradició política centenària escapçada violentament per Felip V. 

Personalment les aventures i desventures fictícies d'en Martí Zubiria m'interessen més aviat poc, el que m'atreu del llibre és la descripció d'un temps i d'un país encara molt desconegut pels catalans d'avui, i que finalment, gràcies al Tricentenari, estem redescobrint. Per mi els passatges més emocionants són els que descriuen els debats parlamentaris de juliol de 1713 en què es va decidir resistir  a ultrança, amb el moment culminant que representa la intervenció del vell patrici Carles de Fivaller oferint el seu cos per reemplaçar una feixina de combat. I el moment més corprenedor de l'obra, la càrrega dels estudiants de lleis. Una companyia militar formada per joves estudiants liderats per un catedràtic de dret, el doctor Bassons, amb grau de capità, que arengava els seus homes explicant-los la història de Catalunya de la manera que s'entenia en aquella època:

"Els avis dels nostres avis, i abans els seus avis, i encara cincs generacions enrere, vivien als cims dels Pirineus. i vivien com bèsties, agrupats en ramats humans sense ordre ni sentit de Déu.(...) Fins que un dia(...) van veure als seus peus un país ric i pròsper per a qui sabé treballar-lo, valls i planes útils per a la civilització humana. Els nostres ancestres van expulsar els moros, aquesta gent nauseabunda. Els va costar generacions aconseguir-ho, establir les seves lleis, la seva religió, els seus costums sobre una terra nova que van anomenar Catalunya. (...) Van crear un ordre nou. Es van establir a Catalunya i després van alliberar València i Mallorca. Van poblar aquestes terres amb la nostra gent. I no els van subjectar en qualitat de simples dominis, com és la pràctica usual de Castella. Al contrari, van establir regnes germans i, com a tals, iguals i benvolguts nostres per sempre. La mateixa religió, la mateixa llengua, la mateixa llei comuna, els seus propis parlaments. I ¿quina va ser la seva llei comuna, suprema, libèrrima i impertorbable? Servir el rei  que serveix(...) i ara un pretendent francès al tron espanyol vol arruïnar i suprimir mil anys d'història catalana amb l'excusa d'un testament castellà! ¿Ho podem permetre?¿oi que no, nois".

Una narració que amb ben poques paraules sintetitza els orígens  i la història de Catalunya ( amb els prejudicis i conceptes propis de l'època), i alhora explica per què els catalans estan disposats a plantar cara als borbònics fins al final. Una arenga que transmet una clara consciència nacional catalana, 

Sánchez Piñol, basant-se en fets històrics documentats, ens explica com, tot just en el moment d'acabar la seva arenga, el doctor Bassons va caure víctima d'una bala enemiga i els seus alumnes, alterats per aquesta pèrdua, es van llançar a un atac suïcida contra les posicions borbòniques que es va saldar amb una victòria impossible, gràcies a l'efecte sorpresa i a la passió d'aquells joves guiats pel desig de revenja.

En definitiva, una obra subversiva que ens descobreix una Catalunya soterrada per 300 anys de submissió, una antiga nació amb plena consciència de ser-ho, amb les seves lleis i institucions i una població disposada a jugar-se la vida per defensar-la.  

Cap comentari: