Garanties democràtiques

En Quim Brugué té raó, la consulta del 9N, ara mateix, no ofereix prou garanties democràtiques. ¿Com pot oferir garanties democràtiques una consulta que se celebra amb tot l'aparell de l'estat en contra, incloent-hi els mitjans de comunicació públics i privats de més audiència? ¿Quines garanties democràtiques pot haver-hi si l'estat en prohibeix la celebració, amenaça els funcionaris que han de portar-la a la pràctica i anuncia que emprendrà accions legals contra tots aquells càrrecs públics que adoptin les decisions necessàries per a la seva celebració? ¿Com es pot pot portar a terme una consulta homologable amb tots aquests obstacles? ¿amb una mà al davant i l'altra al darrera, sense poder utilitzar tots els recursos de la Generalitat i dels ajuntaments a ple rendiment, havent de cercar tota mena de subterfugis legals per continuar amb la seva preparació?
En Quim Brugué té raó, no hi ha prou garanties democràtiques, però per al professor Brugué, malgrat l'ofensiva implacable de l'estat espanyol, qui està actuant amb insuficient pulcritud és el govern català i els partits independentistes, perquè, oh sorpresa, promouen el vot pel sí-sí. Per reblar el clau posa d'exemple el clam per la independència dels alcaldes catalans reunits al Palau de la Generalitat, un acte, tot sigui dit, dels més emocionants que recordo darrerament. Com si els alcaldes, davant la imminència de la consulta, no poguessin expressar el que volen per al seu país. 
En Quim Brugué té tot el dret del món a renunciar a formar part de la Comissió de Control, encara que ho faci amb un cert grau de  nocturnitat, tot just tres dies després que el Parlament el nomenés amb el seu vistiplau.  Però és poc honest atribuir la seva decisió a les febleses del procés, que hi són, sense assenyalar-ne l'autèntic responsable, que no és un altre que l'estat espanyol i la seva acció inquisitorial contra la consulta. De fet, d'un home que es proclama defensor del dret a decidir dels catalans caldria esperar-ne una actitud de compromís i no pas de deserció en aquesta hora decisiva per al país. 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Amb aquest títol que ens evoca Freddy Mercury transvestit tot passant l’aspiradora, el politòleg d’origen danès Matt Qvortrup encapçala la seva “guia pràctica per fer un nou país” [1] , un petit manual per als secessionistes d’arreu del món que hauria hagut de ser objecte d’un atenció molt més gran a Catalunya, més enllà de l’entrevista que li va dedicar Vilaweb i alguns comentaris a twitter que no van gaire més enllà del titular: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”. Em temo que un dels motius del poc ressò que han tingut les tesis del Sr. Qvortrup a casa nostra es troba en aquell mateix titular, l’antiamericanisme està tan ben instal·lat entre nosaltres que qualsevol proposta en la línia d’establir llaços amb Washington és automàticament descartada per bona part del públic al qual va dirigida. El llibre, d’una forma menys sistemàtica de la que pot fer entendre el concepte de “guia pràctica” amb què es defineix,   presenta els cincs elements pr
Més informació

Impressions de Turquia

Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul, vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia,  i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara i, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana.  Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula.  A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva ( Després del terratrèmol que ha devastat el Sud-Est del país, sobretot al Kurdistan, hauríem de revisar aquestes afirmacions, però és innegable  que les noves construccions  desprenen una sensació
Més informació

El món no ens mira amb bons ulls

  Contràriament a allò que podia semblar durant el “Procés”, una de les febleses més greus de l’independentisme català és la manca de suport internacional, sobretot allà on és més rellevant per a nosaltres, a la UE i als EUA. Això és degut a una campanya sistemàtica de criminalització seguida per l’Estat,   a molts errors propis i al fet que l’independentisme no desperta gaires simpaties enlloc del planeta, en especial quan es pretén la secessió respecte d’un estat formalment democràtic, ben integrat a Occident i sense grans conflictes amb altres països. Qualsevol persona avesada a llegir premsa internacional sap que, si bé no tothom tracta l’independentisme amb la mateixa duresa, ningú no reconeix cap legitimitat al referèndum de l’1 d’octubre, tant per les circumstàncies en què es va celebrar com sobretot pel seu caràcter “il·legal” segons l’ordenament vigent.   Els fracassos reiterats de les euroordres dictades pel Jutge Llarena van posar al descobert la desmesura jurídica de les
Més informació