dimarts, 25 de novembre de 2014

Tot esperant el discurs del President

Demà el President Mas marcarà un nou horitzó polític, però a l'espera del que pugui dir penso que hi ha algunes reflexions que són pertinents. 

Ens trobem en un moment excepcional, mai no hi havia hagut a Catalunya una majoria tan àmplia i mobilitzada a favor de la independència. Seria imperdonable per al catalanisme que deixéssim passar aquesta oportunitat històrica,  que no sabem ni quant durarà ni si es tornarà a repetir mai més. Davant la transcendència d'un objectiu com la independència, el partidisme i l'ideologisme resulten grotescos i miserables. Sóc militant de CDC, tinc unes preferències ideològiques bastant clares sobre la forma com s'ha d'organitzar i governar el nostre país, però si per assolir la independència fos necessari que el meu partit desaparegués, ho signaria amb els ulls clucs.  Una vegada tinguem un estat propi, que ha de ser democràtic, ja confrontarem els diferents projectes polítics, però no pas ara, en el precís moment en què ens trobem a poques passes de fer el cim, quan ens ho juguem a tot o res i ens cal la màxima cohesió.

Durant el mes d'octubre em va sorprendre desagradablement descobrir que els nostres partits no tenien acordada l'estratègia a seguir una vegada el TC suspengués la primera consulta, una suspensió anunciada des del mateix dia que se'n va pactar la data i la pregunta. Hem tingut més d'un any per pactar el full de ruta cap a la independència, però més enllà del consens sobre la necessitat de votar, el més calent era a l'aigüera.  El 9N alternatiu ha sortit bé però ens hauríem pogut estalviar el vodevil d'entrades i sortides en el consens de la seva convocatòria i sobretot, hauríem hagut de tenir lligada una estratègia per a l'endemà, sabent com sabíem que el resultat de la consulta no podria ser decisiu per si sol. 

La feina que no es va fer abans del 9N s'ha de fer ara, però tenim actors clau del procés que estan posant l'estratègia de partit per davant de l'estratègia de país i així és molt difícil que tot plegat arribi a bon port. Ja costa prou assolir una majoria electoral suficient per emprendre un camí tan difícil com és la ruptura amb l'estat com perquè, a sobre, ho fem dividits. No cal ser cap visionari per imaginar que una candidatura de país per la independència, que més enllà dels partits centrals del procés, és a dir, CDC i ERC, aplegui un gran espectre de la societat civil independentista i compti amb la màxima mobilització de la gent de l'ANC, pot ser una aposta triomfadora, capaç d'aconseguir una majoria absoluta prou àmplia per declarar la independència, a la qual s'hi sumin els vots dels diputats de la llista d'esquerra alternativa que s'articuli entorn de la CUP. 

No es tracta, ni molt menys, de configurar una coalició CDC-ERC, es tracta de traduir electoralment el gran moviment popular que ens ha permès arribar fins aquí.  Vam començar el 10 de juliol de 2010 amb una gran manifestació que,  si bé va ser convocada contra la sentència de l'Estatut,  es va transformar en un clam independentista, un clam que es va manifestar amb encara  més força l'Onze de Setembre de 2012 i que no ha parat de créixer. Arreu del país s'han organitzat infinitat de xerrades, paradetes, recollides de signatures, presentacions de llibres, projeccions de pel·lícules, concerts, representacions teatrals, actes simbòlics i concentracions. Els ajuntaments han aprovat centenars de mocions i han patit l'assetjament jurídic de la Delegada del Gobierno. El Govern català ha desplegat una ofensiva política i diplomàtica per explicar el cas dels catalans i la majoria del Parlament ha impulsat un procés que ens ha portat a celebrar una consulta com la del 9N, amb el compromís de 40.000 voluntaris. N'hem fet de tots colors, hem unit el litoral català, de nord a sud, agafats de les mans i hem dibuixat una V quilomètrica, omplint la Gran Via i la Diagonal de Barcelona. Tot plegat amb un objectiu clar, que Catalunya sigui un país normal, una nació sobirana amb el seu propi estat. L'hem feta molt grossa, però fins avui totes les accions han tingut un valor reivindicatiu i simbòlic. Estic convençut que no hem fet tot aquest enorme esforç col·lectiu per convertir unes eleccions, que poden ser un autèntic referèndum sobre la independència, en una pugna per veure quin dels partits sobiranistes té més vots i quin candidat es fa amb la presidència. Potser és l'esquema que il·lusiona alguns dirigents, els aparells i una part de la militància de determinats partits, però no és el plantejament que mobilitza i dóna veu a la majoria social independentista, no és un model per guanyar la independència sinó per disputar l'hegemonia dins el camp sobiranista.      

Cap comentari: