diumenge, 14 de desembre de 2014

Candidatures, realitats i fantasies

La força de l'independentisme prové de l'impuls i del compromís de la societat civil, i un dels seus motors és la voluntat regeneradora. Aquestes energies, que ens han portat on som ara, han de tenir un reflex nítid en l'oferta electoral que es faci a la societat catalana en l'eventualitat d'unes eleccions plebiscitàries. Estem en  una època d'especial descrèdit de la política partidista, lligar el projecte independentista- el més gran repte polític que mai es pot arribar a plantejar aquest  país- a la típica pugna entre partits és profundament empobridor i arriscat per al bon èxit de l'empresa.

Els contraris a una candidatura de país l'equiparen maliciosament a una coalició CiU-ERC, quan en cap cas no és això el que va plantejar el president Mas. Si l'alternativa fos coalició estricta o llistes de partit, amb els candidats habituals triats pels aparells de cada força,  podria arribar a considerar que és preferible anar-hi per separat, però del que es tracta és justament de superar aquesta dinàmica i presentar una candidatura totalment diferent i trencadora, per fer una cosa tan diferent i trencadora com portar aquest país a la independència a partir d'unes eleccions que puguin entendre's com un referèndum.

Ens preocupen els indecisos que encara no saben què votarien, o en tot cas els que prioritzen altres ideals a la consecució de la independència. És difícil satisfer totes les demandes, però una candidatura on hi figurin personalitats prou diverses i que tinguin credibilitat per a les persones de diferents sensibilitats pot superar aquest escull en bona mesura, sobretot si durant la campanya s'aconsegueix una gran mobilització cívica per arribar a tothom, si milers de voluntaris es dediquen a convèncer aquests indecisos perquè facin el pas definitiu. Estem entrant en terreny desconegut, no podem calibrar amb precisió quins resultats electorals pot obtenir una o altra oferta, davant un projecte tan ambiciós i rupturista com la independència i l'aparició de nous actors, com els ja llegendaris "Podemos", que incorporen elements de distorsió no menyspreables al nostre mapa polític. 

En tot cas no veig per enlloc que ERC per si sola sigui més seductora per als indecisos que una candidatura de país transversal, amb personalitats atractives per a diferents segments de l'electorat  i el compromís d'enllestir la feina en 18 mesos, per passar tot seguit a unes noves eleccions en què tothom podrà triar el model de país que prefereixi. En el discurs d'ERC hi veig la pretensió d'atreure un electorat metropolità d'esquerres al qual, diuen, una candidatura encapçalada pel president Mas, encara que transversal, no hi podria arribar mai. ERC oblida que, amb l'excepció d'unes eleccions amb baixa participació com les darreres europees, CiU sempre ha obtingut més bons resultats en els àmbits metropolitans que no pas ERC, i de fet Esquerra és la força que ha tingut més dificultats per penetrar en aquest territori. L'èxit de les darreres europees pot haver estat un miratge enganyós, perquè  en realitat no s'hi va produir cap transvasament important de vots d'antics votants fidels del PSC-PSOE, el partit que històricament ha arrasat en en aquests barris, sinó més aviat un transvasament de votants de CiU, que demanen més contundència nacional, i dels qui tan aviat podien votar CiU com PSC, situats més clarament al centreesquerra. El mite de la conversió massiva de les masses metropolitanes a l'esquerra independentista no s'ha produït, hi ha hagut avenços significatius,  i entitats com "SÚMATE" en són la prova, però el corrent és menys potent del que a vegades es vol fer creure des de les posicions del "wishful thinking" independentista. Tant de bo un dia una força nacional catalana sigui el principal referent polític per a la majoria de gent d'esquerres del Baix Llobregat, del Barcelonès Nord o del Vallès Occidental, però encara no és així, i per tant és absurd i contraproduent dibuixar una estratègia d'eleccions plebiscitàries basant-se en una hipòtesi que no s'ha produït ni es produirà durant els propers mesos.

ERC ha experimentat oscil·lacions electorals molt pronunciades a causa de la seves contradiccions estratègiques: d'una banda pretén ser el principal partit catalanista, la casa gran de l'independentisme, disputant-li una part de l'electorat a CiU, i de l'altra vol ser el principal partit d'esquerres de Catalunya, per a la qual cosa necessita convèncer amplis sectors de votants del PSC i d'ICV-EUiA, poc identificats amb la causa nacional catalana. Fins avui ERC ha tingut més èxit entre l'electorat prioritàriament independentista que no pas entre l'electorat primordialment d'esquerres. L'aposta pel tripartit i, d'una manera especial, el suport al president Montilla, tenia entre els seus objectius facilitar l'accés d'ERC als sectors d'esquerres metropolitans, però la jugada es va saldar amb un fracàs estrepitós del partit republicà a les ciutats de Catalunya quan, a les eleccions municipals de 2011, hi va perdre la major part dels regidors que hi havia anat guanyant. En canvi on va resistir millor va ser Catalunya endins i, excepcionalment, a Sant Vicenç dels Horts, presentat-s'hi amb marca blanca, això també. L'efecte va ser exactament el contrari del que s'havia pretès aconseguir amb l'estratègia seguida durant set o vuit anys. Però no tot va ser debades, segurament aquella estratègia és la que està facilitant ara el pas de les faccions més catalanistes del PSC cap a ERC. El problema és que els Maragall, Nadal, Castells, Elena, Comín o Geli, tenen ben poca incidència electoral en els antics feus del PSOE a Catalunya.

Paradoxalment, ERC ha pujat com l'escuma a les enquestes i ha guanyat les eleccions europees, quan ha mantingut una actitud de col·laboració lleial amb el govern de CiU, sense que el fet de donar suport a uns pressupostos necessàriament austers no li hagi passat cap factura electoral. Per acabar-ho d'arrodonir, l'ascens demoscòpic s'ha revertit justament quan Oriol Junqueras ha començat a desmarcar-se del president Mas.  

Per això penso que ERC s'equivoca quan pretén ser el baluard que garanteixi la suma de vots d'esquerres a la causa independentista i evitar les fugues que es poden produir cap a forces emergents com Podemos. Per molt que pretengui gesticular durant els propers mesos, és difícil que un partit que ha estat al govern durant set anys i que ha donat suport al president Mas durant els darrers dos anys, capitalitzi ara una part significativa de l'electorat anti-establishment, sensible a la demagògia anti-retallades, obsedit amb la corrupció i poc identificat amb el catalanisme. De fet és més fàcil que arribi a una part d'aquest electorat una candidatura independentista antisistema liderada per la CUP que no pas una ERC massa identificada, malgrat tot, amb el mateix sistema.  

Cap comentari: