diumenge, 15 de març de 2015

Fantasmes grecs

Hi ha dos llibres de Robert Kaplan que resulten especialment útils per aproximar-se a alguns dels fenòmens que avui centren l'actualitat internacional, "Balkan Ghosts" i "Eastward to Tartary". Dues amb les quals,  a través de les experiències viscudes per l'autor en els seus viatges i la seva amplíssima erudició històrica, geogràfica i periodística, se'ns descobreix la realitat de països que ocupen els titulars dels informatius, però dels quals no en sabem res. Kaplan no es limita a explicar les incidències del seu viatge ni a descriure el paisatge humà i geogràfic amb què interactua. Fa això i alhora ens ofereix dades històriques i reflexions basades en el seu coneixement que il·luminen tant la realitat visible com els corrents de fons que configuren la societat de cada territori que visita.

Ara que tothom està pendent de Grècia, la lectura dels capítols de "Balkan Ghosts" dedicats a aquest país on l'autor va viure set anys, ajudaria a temperar els entusiasmes d'aquells que hi veuen el bressol d'una nova democràcia presumptament "alliberada" dels mercats.  Segons el periodista nord-americà la referència constant a la Grècia clàssica per entendre l'actual és enganyosa, la Grècia moderna no és hereva directa de l'Atenes de Pericles ni dels filòsofs que van superar una visió màgica del món, sinó de l'Imperi Bizantí, hel·lènic però ancorat a Orient. Per als grecs el monument més simbòlic no és el Partenó d'Atenes sinó un temple situat fora de les seves fronteres, l'Hagia Sofia d'Istambul, la històrica Constantinoble, capital de l'Imperi Bizantí caiguda en mans dels turcs l'any 1453. La Grècia d'avui no és descendent directa de les antigues polis on va néixer la civilització occidental, sinó que és el resultat de múltiples invasions, canvis de sobirania i moviments de població, fins a la creació de l'estat grec l'any 1833, que va esdevenir una llar nacional on s'han anat aplegant les comunitats hel·lèniques que antigament poblaven múltiples indrets de l'Imperi Otomà, amb ciutats tan emblemàtiques com l'esmentada Istambul, Esmirna o Alexandria, a Egipte, que van  anar abandonant en diferents moments històrics, de grat i sobretot per força, com a conseqüència de la configuració de nous estats-nació sobre les runes de l'Imperi, en els quals les minories cristianes ortodoxes de parla grega no hi tenien cabuda. Els país dels hel·lens és resultat d'una trajectòria històrica molt complexa de la qual l'esplendor clàssica és tan sols un episodi molt llunyà.

Per a Kaplan Grècia pot resultar decebedora i alhora terriblement atractiva. Decebedora per als filhel·lens, els intel·lectuals que des de fa segles viatgen a Grècia a la recerca de la continuïtat amb un vell món clàssic idealitzat i s'hi troben una realitat molt més atàvica i irracional. L'historiador John Keegan a "A History of Warfare", recorda els idealistes que es van afegir a la lluita dels grecs per la independència durant la tercera dècada del S. XIX, com ara Lord Byron, guiats per la il·lusió de viure una batalla de les Termòpiles contra els turcs, però desolats en comprovar que els mètodes de lluita dels autòctons es limitaven a fórmules primitives de bandolerisme, com ara incitar l'enemic des de la distància, mitjançant crits i insults, i fugir-ne tan bon punt aquest s'acostava massa. William St. Clair, especialista en el filhel·lenisme, va escriure que els filhel·lens supervivents d'aquella guerra, en tornar a casa seva" hated the Greeks with a deep loathing, and cursed themselves for their sutipidity in having been deceived".

Tanmateix, una vegada superada la decepció, hom pot sentir-se atret pel singular creuament entre Occident i Orient que és Grècia, un país que no projecta els valors universals dels clàssics sinó uns energia molt particular. Kaplan exemplifica aquesta ambivalència grega amb un film de 1960, "Never on Sunday", la història d'un arqueòleg americà, interpretat per Jules Dassin, que viatja a Atenes a la recerca d'una antiguitat apol·línia i hi troba una prostituta esbojarrada i un punt salvatge, interpretada per Melina Mercouri, de la qual s'enamora.

És molt interessant la descripció que Kaplan fa d'Andreas Papandreu, el líder del PASOK que va encapçalar el govern en diferents períodes entre 1981 i 1996.  Fill d'un polític grec que va arribar a primer ministre, format en centres d'elit a Europa i als Estats Units, on va esdevenir catedràtic d'Economia a Berkeley.  Casat amb una nord-americana i perfectament integrat a la societat californiana. Però després de 17 anys d'exitosa carrera acadèmica als EUA, "Andy" Papandreu torna a la terra natal i hi experimenta una progressiva transformació, d'acadèmic anglosaxó a hàbil polític grec. Durant la dictadura dels coronels és empresonat però, alliberat al cap de poc temps per les pressions internacionals,  se'n va a l'exili, des d'on s'erigeix en un dels líders de l'oposició al règim. La seva carrera culmina amb la seva arribada al càrrec de primer ministre l'any 1981, iniciant un període de govern que, juntament amb una popular expansió de l'estat del benestar, es caracteritza pel cabdillisme, el discurs antioccidental i tercermundista( si bé Grècia forma part de l'OTAN i de la CEE i n'obté importants recursos econòmics), la corrupció i l'acció impune de grups terroristes d'extrema esquerra. Kaplan, que vivia a Atenes durant aquest període, es demana per què un home format i integrat a la societat dels EUA juga la carta antiamericana, i la seva conclusió és que les posicions de Papandreu no s'allunyen gaire de les idees predominants entre els universitaris d'esquerres nord-americans d'aquella època. Papandreu prové de l'elit política i cultural del país, però es mou com peix a l'aigua en les barriades populars on practica un populisme antiintel·lectual, i s'envolta de seguidors fidels, a mig camí entre la militància política i els gangsterisme. Des de la distància el PASOK és un altre dels partits socialistes que governen a Europa durant la dècada dels 80, però es constaten uns especificitats gregues que allunyen la praxi i el discurs del partit de Papandreu de les altres forces de la socialdemocràcia europea i l'aproximen als populismes llatinoamericans d'avui.

Tot això és rellevant en la mesura que es vol veure Grècia com un laboratori de proves d'una alternativa política i econòmica per a altres països europeus, quan en realitat es tracta del cas específic d'una societat especial. Les esquerres alternatives europees ja van tastar el gust amarg de la singularitat grega l'endemà d'aquelles eleccions que tant els van excitar, en llevar-se i descobrir que Syriza havia pactat amb un partit ultraconservador la formació d'un govern sense cap dona ministra, Per a més escarni del discurs feminista habitual,  una de les poques dones amb un càrrec  rellevant és una antiga "top model" reciclada en política de dretes, a la qual li han assignat la promoció turística, "of course". Per arrodonir-ho aquesta setmana ha causat sensació el reportatge fotogràfic que dedica la revista "Paris Match" al rockstar de Syriza, el ministre Varoufakis (a qui alguns ja  han batejat com a Varufucker), i senyora, Unes fotos "espontànies", on contemplem la feliç parella abraçada a la seva terrassa amb vistes al Partenó, gaudint d'una amanida en una taula ben parada i compartint el plaer de la lectura,  i que ens descobreixen que el ministre més dur d'aquest costat del Mississipi també sap tocar el piano. Francament, res a dir respecte al nivell de vida del ministre, no crec que per ser d'esquerres hagi de renunciar als plaers de la vida burgesa que ell és pot permetre, en tot cas resulta un punt inquietant deixar el govern de l'economia d'un país amb les dificultats de Grècia en mans d'una persona que s'avé a una exhibició de narcisisme hortera com aquella. I per cert, potser no tenen res a veure, però els paral·lelismes entre Varoufakis i Papandreu són evidents: fills de casa bona, amb educats a les millors escoles, economistes, professors universitaris als EUA, amants de la bona vida, encantats d'haver-se conegut...i per cert, Papandreu també es va fer notar pel seu ús poc convencional de la indumentària.

Grècia pot ser un país atractiu, però el més probable és que decebi aquells que pretenguin identificar-s´hi políticament.




Cap comentari: