diumenge, 29 de novembre de 2015

Déjà vu

Arran de la massacre de París hem tornat a veure les reaccions i escenes recurrents després cada gran acció terrorista: les mostres de dol i solidaritat, les condemnes, les promeses de fermesa en la lluita antiterrorista, les preteses anàlisis de les causes i, a partir d'aquí, el focus d'alguns en la islamofòbia, en la culpabilització d'Occident, en la marginació dels joves musulmans a Europa...Un cicle que es repeteix una vegada i una altra, i no sabem si amb el temps encara es produirà de forma més freqüent com a conseqüència d'un increment de l'ofensiva gihadista. 
No deixa de ser paradoxal que França, que es va significar com l'antítesi a la reacció militarista de George W. Bush als atemptats de l'11 de setembre de 2001, apliqui avui una teràpia i una gesticulació que recorden moltíssim a la dels EUA de principis de segle i que ja es va escenificar amb contundència quan Hollande va voler emetre un missatge de resposta als atacs al Charlie Hebdo i al supermercat kàixer amb un discurs a bord del portaavions Charles de Gaulle, envoltat de militars. Ara, amb més de 130 morts sota el cel de París, el to de la resposta ha pujat uns quants esglaons: l'estat d'emergència dictat ens recorda aquella "Patriot Act" tan denostada i els bombardejos a Síria segueixen la mateixa lògica de la guerra contra els talibans que els EUA van iniciar dies després d'aquell 11-S, i que encara dura. De moment, però, ningú no ha proposat envair un tercer país, tot aprofitant l'avinentesa.
La reacció francesa resulta comprensible, però ens hem de demanar si darrera de les seves accions hi ha una estratègia a llarg termini o només es tracta d'escenificar una resposta contundent quan encara ens trobem sota l'impacte emocional dels atemptats. Ha estat durant la presidència del socialista Hollande quan França ha estat militarment més activa, amb implicació directa en la guerra de Mali contra Al-Qaida del Magrib i en l'enderrocament del règim de Gaddafi a Líbia. Estem redescobrint una França bel·licista i intervencionista que malgrat l'aparent pèrdua de pes internacional reclama el seu lloc a la taula de comandament mundial. Una França que, amb la seva gestualitat i consciència de la seva importància, deixa entreveure l'"Amèrica" empresonada en el cos d'un estat europeu que porta a dins.
Ara toca derrotar el Daeix al seu territori, a cavall de Síria i l'Iraq, però l'empresa, a més de difícil, es presenta amb moltes incògnites, sobretot respecte a la seva utilitat. En el conflicte de Síria hi intervenen múltiples actors, la majoria no gaire millors que l'ISIS. No es pot descartar que la desitjable pèrdua de posicions d'aquest grup afavoreixi altres faccions islamofeixistes que acabin implementant un altre règim teocràtic totalitari, o que Assad recuperi el control del territori a sang i foc i imposi la seva dictadura amb mà de ferro. O el més plausible, que es mantingui el caos d'una sanguinària guerra sectària i tribal. França, en el seu afany per demostrar duresa contra el Daeix,  pot assumir riscos creixents, incrementar la seva despesa militar i forjar aliances amb personatges tan poc recomanables com Putin, o Assad mateix. Un seguit de maniobres molt costoses per a l'estat francès que es poden saldar fàcilment en un fracàs, com acostuma a passar amb les missions open-ended, que se sap com comencen però no com acaben. En tot cas vèncer el Daeix és un objectiu insuficient, perquè la intervenció a Síria tingui sentit caldria tenir clar quina mena de règim ha de substituir el del salafisme gihadista i com s'implementa. Si no és així, sense una estratègia de llarg abast, no queda altra sortida que donar suport als grups que defensen posicions més civilitzades, com ara els nacionalistes kurds. 
Els EUA, que ja van sortir escaldats de l'aventura mesopotàmica i segueixen empantanegats a Afganistan, no han mostrat gaire entusiasme per assumir una implicació més gran en el vesper sirià. Parafrasejant el canceller alemany Otto von Bismarck, Obama deu pensar que  a Síria no hi estan en joc interessos dels EUA pels quals valgui la pena arriscar els ossos d'un marine d'Arkansas.
D'altra banda, per més que els atacs hagin estat ordenats des de Raqqa, els executors eren majoritàriament ciutadans francesos i europeus, a diferència dels atacs de l'11-S, perpetrats per egipcis i saudites.   El problema de debò per a França no és al Pròxim Orient, sinó al seu territori continental, on viuen milers de musulmans de nacionalitat francesa disposats a unir-se a la gihad, molts més que hi simpatitzen i molts altres que, tot i un capteniment moderat, no hi són del tot hostils. Els avions que s'envolen per bombardejar les posicions del Daeix i els discursos des d'un portaavions ofereixen unes imatges televisives potents, però eludeixen el repte més gran, que no és un altre que derrotar l'islamisme radical a França i a tot Europa, sobretot a l'Europa occidental, que és on ha arrelat amb més força.  

Cap comentari: