dimarts, 5 de gener de 2016

Companys de viatge?

Tenint en compte l'extremisme ideològic de la CUP no m'ha sorprès la seva decisió final sobre la investidura. Contràriament, cal valorar que almenys la meitat dels cupaires, per tal d'avançar cap a la independència,  s'hagin mostrat disposats a passar pel tràngol de fer president algú que situen a les seves antípodes en molts camps. És molt problemàtic que la majoria independentista al Parlament necessiti el concurs de la CUP.

Si l'independentisme ha esdevingut majoritari és perquè fa més de 25 anys que va deixar enrere el que avui representa la CUP. Als anys 80 l'independentisme explícit estava ineludiblement associat a l'extrema esquerra i a la defensa de la lluita armada, unes opcions ultraminoritàries a la nostra societat que condemnaven la reivindicació de l'estat propi a la marginalitat política. La gran aportació que va fer ERC va ser alliberar l'independentisme d'aquella radicalitat estèril i convertir-lo en una opció pacífica, democràtica i amb vocació majoritària. Curiosament l'ERC actual, que sempre s'atribueix el mèrit d'una suposada penetració metropolitana que, amb dades a la mà, encara no és rellevant, no treu gens de pit per aquella gran jugada estratègica; potser perquè alguns dels protagonistes més destacats d'aquella època ja no pertanyen al partit, com ara l'Àngel Colom i en Josep Lluís Carod Rovira,

Fites del procés de normalització de l'independentisme van ser la Crida a refundar ERC, de l'any 1987 i l'elecció de Colom, l'any 1989, com a secretari general d'un partit que en conseqüència va esdevenir la primera força parlamentària pro-independència. Aquell mateix any 89, a proposta d'en Carod, la Comissió de Cultura del Parlament va reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya. El més gran cop d'efecte va ser la dissolució de Terra Lliure l'any 1991, i la integració d'en Pere Bascompte i d'altres persones d'aquell entorn a ERC.  Una aportació decisiva en el terreny de les idees va ser la introducció a l'agenda política de la denúncia de l'espoli fiscal patit per Catalunya, recollint el llegat de Ramon Trias Fargas.

La campanya electoral d'ERC de l'any 1992, sota els efectes dels recents processos independentistes a l'Est d'Europa, va tenir com a lema "Cap a la independència" i va permetre que el partit passés dels 3 escons a què havia quedat reduït després de l'escissió de Joan Hortalà, a 11 escons. Vista retrospectivament, aquella campanya de 1992 va ser una anticipació de la campanya de "Junts pel Sí". Els principals elements de discurs, missatge i argumentari que identifiquen l'independentisme majoritari i transversal d'avui, ja els va formular l'ERC de principis dels 90.

Esquerra però, es va avançar al seu temps. Una estratègia de front independentista com la que plantejava Colom no és sostenible fora d'un context plebiscitari. El dia a dia dels partits obliga a pactar, a prendre posicions i a assumir responsabilitats que generen contradiccions amb una dinàmica frontista.  El partit, ja sense Colom, va optar per definir-se més com l'esquerra nacional que com el front independentista i va prioritzar uns pactes d'esquerres que van culminar amb els dos tripartits.

Des dels anys 90 l'independentisme, més enllà de les vicissituds d'Esquerra Republicana, no ha deixat de guanyar posicions entre la població. La consciència de l'espoli fiscal s'ha estès com una capa d'oli per tota la societat catalana, l'anticatalanisme estructural de l'estat espanyol cada vegada s'ha anat fent més evident i l'avortament del nou Estatut a mans del TC va engegar una escalada reivindicativa que encara no s'ha aturat. 

L'Assemblea Nacional Catalana va saber canalitzar, des de la societat civil, la demanda d'un nou horitzó nacional, que va cristal·litzar amb l'impacte massiu de la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012. Durant tot aquest període, CDC, el partit més gran del catalanisme, en el si del qual sempre hi ha hagut importants sectors independentistes, va anar avançant cap a posicions cada vegada més nítidament sobiranistes, fins que en el congrés celebrat a Reus el febrer de 2012 va assumir l'objectiu de l'estat propi. En un parell de dècades l'independentisme havia passat de les catacumbes de la radicalitat anticapitalista al corrent central del catalanisme.

Després de la gran manifestació de l'onze setembre de 2012, el president Mas, amb la decisió d'avançar les eleccions per legitimar la convocatòria un referèndum d'autodeterminació, va obrir la via institucional del procés sobiranista. Després de grans mobilitzacions populars, d'una consulta prohibida i de dues eleccions al Parlament, hem arribat on som ara, amb una majoria parlamentària independentista però inoperant pels prejudicis ideològics de la part minoritària, la que encarna avui les idees que es van deixar enrere a finals dels vuitanta per fer de l'independentisme una opció majoritària.

No tinc coneixement de cap país d'Europa on l'estabilitat del govern depengui d'una força d'extrema esquerra com la CUP, ni tan sols a Grècia, on els sectors més radicals van abandonar Syriza. I no es tracta d'estabilitat parlamentària per gestionar el dia a dia, es tracta d'obrir un procés d'independència que, entre altres requisits, necessita generar confiança a l'exterior, no gaire fàcil d'assolir amb uns companys de viatge amb més simpaties per l'extinta banda Baader-Meinhof que per la democràcia liberal. La CUP té un espai polític al nostre país i el seus vots sumen pel sí a la independència, però a l'hora de fer-la realitat i bastir un nou estat, són més un obstacle que cap altra cosa.



Cap comentari: