Recuperar l'espai natural
S'ha obert el debat sobre com ha de ser el nou partit que substituirà Convergència Democràtica de Catalunya, un diàleg interior que de moment gira a l'entorn dels tres eixos definidors de la nova força: la ideologia, l'estratègia i l'organització. En el marc d'aquest debat és recurrent fer crides a la necessitat de conquerir nous espais, d'arribar a sectors de la població que avui estan allunyats del que representa CDC. És una ambició legítima i necessària per a una força que aspira a ser majoritària, però abans de fer aquest pas el nou partit ha de superar la principal limitació que té l'actual Convergència, que és guanyar-se la confiança de les persones que en comparteixen la ideologia i els valors però que han deixat de votar-la, o bé no ho han fet mai. Està molt bé especular sobre quins missatges cal emetre i quines accions cal emprendre per guanyar suports en els barris metropolitans que voten en clau espanyola, o entre els joves seduïts per la "nova política", però abans de res cal aplegar el suport de la gent que, conscientment o no, ja comparteix el model de país que defensa CDC, encara que darrerament molts hagin optat per ERC, potser l'abstenció i fins i tot UDC.
Tinc amics, coneguts i saludats que, tot i ser sobiranistes i tenir uns plantejaments polítics, socials i econòmics que podríem considerar de centre -des del centreesquerra fins al centredreta-, voten ERC, un partit que malda per ressaltar la seva identitat d'esquerres i atreure els sobiranistes de l'entorn del PSC i d'ICV. Més enllà de les meves impressions subjectives, els resultats de les eleccions en què la força sobiranista més votada ha estat ERC, és a dir, les darreres europees i estatals, ens indiquen que una part substancial dels seus electors o bé són ex-votants de CiU o bé corresponen al perfil sociocultural dels votants de l'extinta CiU. També es pot comprovar la simetria existent entre el nombre de regidors guanyats per ERC i els perduts per CiU a les ciutats metropolitanes en les darreres eleccions municipals. Vist així, el primer repte que haurà d'afrontar la força successora de CDC serà el de seduir tots els "convergents", tant els que votaven CiU com els altres, que majoritàriament s'han decantat per ERC. Només si la nova força guanya una clara i sòlida hegemonia en el seu espai natural, el centre sobiranista, podrà conquerir altres espais.
La història de Convergència Democràtica de Catalunya és una història d'èxit, amb reiterades victòries electorals, una extensíssima obra de govern i la capacitat demostrada de resistir i reforçar-se des de l'oposició. Convergència ha tingut també una època electoral daurada, la de les successives majories absolutes del president Pujol, entre 1984 i 1995. El passat esplendorós condiciona la forma com des del partit s'afronten els reptes de futur. D'una banda, sobretot entre els militants més veterans, existeix la temptació de tornar a les formes i als plantejaments que tan bons resultats van proporcionar anys enrere, ignorant que el context polític, les formes de comunicació amb la gent, i nosaltres mateixos, han canviat indefectiblement. Tendim a donar per feta la fidelitat de col·lectius socials que en realitat han diversificat les seves opcions electorals, alhora que obrim debats sobre com arribar a altres col·lectius molt més allunyats de les nostres posicions.
A les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, on CiU no era alternativa de govern i on els candidats locals acostumen a ser poc coneguts per la població, el vot que Convergència obté a les municipals és el dels seguidors de pedra picada. Per això la debacle experimentada en aquest territori el passat més de juny, tot i que CiU va tornar a ser la primera força municipal al conjunt del país, és la prova més evident de l'erosió patida per la marca convergent, amb un nucli dur de votants reduït a la mínima expressió, sense prou força com per obtenir cap regidor en poblacions tan importants com Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o Viladecans.
Des de les municipals han passat coses molt importants: una nítida aposta independentista de CDC, la conseqüent ruptura de CiU i l'èxit de JuntsxSí. Tot i així, Democràcia i Llibertat va obtenir un resultat molt discret, amb tan sols 8 escons. Novament s'ha pogut constatar com la candidatura convergent retrocedia a tot arreu i ERC es nodria en bona part d'antics votants de CiU. I no deixa de ser paradoxal: milers de catalans que l'any 2011 van votar una candidatura encapçalada per Duran i Lleida ho han fet ara per una llista tan escorada a l'esquerra com la de Gabriel Rufián i Joan Tardà.
Una lectura simplista diria que una part dels nostres antics electors han evolucionat cap a posicions pròximes a l'anticapitalisme. A partir d'aquí hom podria inferir que la fórmula per retornar aquells fills pròdigs a la casa pairal convergent passa perquè el nou partit assumeixi nítidament bona part del missatge i de l'agenda política de l'esquerra. La realitat però, sempre és més complexa. No podem menystenir la possibilitat que alguns antics votants convergents hagin experimentat una transformació ideològica, induïda pels trasbalsos de la crisi econòmica, i s'hagin deixat seduir pels cants dels marxistes postmoderns. En aquest cas parlaríem d'exvotants que han abandonat l'espai natural convergent, per la qual cosa qualsevol intent de recuperar-los a curt termini estarà abocat al fracàs. Però no tenim motius per creure que aquesta mutació hagi afectat la majoria dels nostres exvotants, que probablement comparteixen els mateixos valors de llibertat, responsabilitat individual i solidaritat que amb més o menys encert ha encarnat CDC.
La crisi electoral de CDC no es pot explicar en termes de dreta/centre/esquerra, sinó per una suma de factors corrosius. S'ha patit l'erosió persistent que suposa governar en època de vaques magres, havent de prendre decisions doloroses i impopulars, que des de l'oposició es presentaven com a opcions ideològiques. Però sobretot, CDC es troba sota la sospita d'haver-se finançat a través de comissions obtingudes de la contractació pública, amb l'agreujant de la descoberta, devastadora, que la família del fundador, ideòleg i pare de la pàtria, disposava de fons milionaris fora de l'abast de la hisenda espanyola, acumulats de forma no explicada, més enllà del relat sobre el llegat de l'avi. Per si aquesta càrrega no fos prou pesada, CDC, tot i governar amb èxit en moltes institucions, no ha articulat un model de país propi, o si més no, no ha estat capaç de comunicar-lo.
L'evolució de CDC cap a l'independentisme, sota el lideratge del president Mas, ha estat el gran encert dels darrers anys. El partit ha perdut el suport de persones contràries a la independència, però la debacle hauria estat molt superior si s'hagués seguit per una senda autonomista o per un sobiranisme calculadament ambigu. El procés cap a la independència, un projecte il·lusionant com cap altre per a un partit nacionalista, és el que manté en vida CDC, però no garanteix per si sol el suport electoral de la nostra ciutadania. Per sort, en aquest camí no hi estem sols, hi ha altres forces que comparteixen aquest objectiu i que, a ulls de molt gent, l'encarnen de forma més creïble i genuïna. Potser algú va pensar que, pel sol fet de liderar el procés en el front institucional, obtindríem l'adhesió electoral massiva del sobiranisme, però no ha estat així. Apostar per la independència és condició necessària, però no suficient per situar el partit que substitueixi CDC com a primera força del país, a més cal dotar-lo d'un projecte polític propi, diferenciat i engrescador per a una majoria de catalans, començant per aquelles persones que, tot i tenir un pensament polític proper o coincident amb allò que representa CDC, no en senten l'atracció.
La història de Convergència Democràtica de Catalunya és una història d'èxit, amb reiterades victòries electorals, una extensíssima obra de govern i la capacitat demostrada de resistir i reforçar-se des de l'oposició. Convergència ha tingut també una època electoral daurada, la de les successives majories absolutes del president Pujol, entre 1984 i 1995. El passat esplendorós condiciona la forma com des del partit s'afronten els reptes de futur. D'una banda, sobretot entre els militants més veterans, existeix la temptació de tornar a les formes i als plantejaments que tan bons resultats van proporcionar anys enrere, ignorant que el context polític, les formes de comunicació amb la gent, i nosaltres mateixos, han canviat indefectiblement. Tendim a donar per feta la fidelitat de col·lectius socials que en realitat han diversificat les seves opcions electorals, alhora que obrim debats sobre com arribar a altres col·lectius molt més allunyats de les nostres posicions.
A les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, on CiU no era alternativa de govern i on els candidats locals acostumen a ser poc coneguts per la població, el vot que Convergència obté a les municipals és el dels seguidors de pedra picada. Per això la debacle experimentada en aquest territori el passat més de juny, tot i que CiU va tornar a ser la primera força municipal al conjunt del país, és la prova més evident de l'erosió patida per la marca convergent, amb un nucli dur de votants reduït a la mínima expressió, sense prou força com per obtenir cap regidor en poblacions tan importants com Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o Viladecans.
Des de les municipals han passat coses molt importants: una nítida aposta independentista de CDC, la conseqüent ruptura de CiU i l'èxit de JuntsxSí. Tot i així, Democràcia i Llibertat va obtenir un resultat molt discret, amb tan sols 8 escons. Novament s'ha pogut constatar com la candidatura convergent retrocedia a tot arreu i ERC es nodria en bona part d'antics votants de CiU. I no deixa de ser paradoxal: milers de catalans que l'any 2011 van votar una candidatura encapçalada per Duran i Lleida ho han fet ara per una llista tan escorada a l'esquerra com la de Gabriel Rufián i Joan Tardà.
Una lectura simplista diria que una part dels nostres antics electors han evolucionat cap a posicions pròximes a l'anticapitalisme. A partir d'aquí hom podria inferir que la fórmula per retornar aquells fills pròdigs a la casa pairal convergent passa perquè el nou partit assumeixi nítidament bona part del missatge i de l'agenda política de l'esquerra. La realitat però, sempre és més complexa. No podem menystenir la possibilitat que alguns antics votants convergents hagin experimentat una transformació ideològica, induïda pels trasbalsos de la crisi econòmica, i s'hagin deixat seduir pels cants dels marxistes postmoderns. En aquest cas parlaríem d'exvotants que han abandonat l'espai natural convergent, per la qual cosa qualsevol intent de recuperar-los a curt termini estarà abocat al fracàs. Però no tenim motius per creure que aquesta mutació hagi afectat la majoria dels nostres exvotants, que probablement comparteixen els mateixos valors de llibertat, responsabilitat individual i solidaritat que amb més o menys encert ha encarnat CDC.
La crisi electoral de CDC no es pot explicar en termes de dreta/centre/esquerra, sinó per una suma de factors corrosius. S'ha patit l'erosió persistent que suposa governar en època de vaques magres, havent de prendre decisions doloroses i impopulars, que des de l'oposició es presentaven com a opcions ideològiques. Però sobretot, CDC es troba sota la sospita d'haver-se finançat a través de comissions obtingudes de la contractació pública, amb l'agreujant de la descoberta, devastadora, que la família del fundador, ideòleg i pare de la pàtria, disposava de fons milionaris fora de l'abast de la hisenda espanyola, acumulats de forma no explicada, més enllà del relat sobre el llegat de l'avi. Per si aquesta càrrega no fos prou pesada, CDC, tot i governar amb èxit en moltes institucions, no ha articulat un model de país propi, o si més no, no ha estat capaç de comunicar-lo.
L'evolució de CDC cap a l'independentisme, sota el lideratge del president Mas, ha estat el gran encert dels darrers anys. El partit ha perdut el suport de persones contràries a la independència, però la debacle hauria estat molt superior si s'hagués seguit per una senda autonomista o per un sobiranisme calculadament ambigu. El procés cap a la independència, un projecte il·lusionant com cap altre per a un partit nacionalista, és el que manté en vida CDC, però no garanteix per si sol el suport electoral de la nostra ciutadania. Per sort, en aquest camí no hi estem sols, hi ha altres forces que comparteixen aquest objectiu i que, a ulls de molt gent, l'encarnen de forma més creïble i genuïna. Potser algú va pensar que, pel sol fet de liderar el procés en el front institucional, obtindríem l'adhesió electoral massiva del sobiranisme, però no ha estat així. Apostar per la independència és condició necessària, però no suficient per situar el partit que substitueixi CDC com a primera força del país, a més cal dotar-lo d'un projecte polític propi, diferenciat i engrescador per a una majoria de catalans, començant per aquelles persones que, tot i tenir un pensament polític proper o coincident amb allò que representa CDC, no en senten l'atracció.
Comentaris