dimecres, 6 de desembre de 2017

Les institucions seran sempre nostres

El dia 20 de setembre, davant del Departament d'Economia, la gent tot sovint cridava un vell clam de guerra de l'esquerra independentista: "els carrers seran sempre nostres!" Per uns breus instants vaig viure la il·lusió que, trobant-nos davant de la seu del nostre ministeri d'hisenda, els congregats realment proclamaven "els calers seran sempre nostres", la qual cosa m'hauria semblat molt més adient i esperançadora. I si jo també he cridat "els carres seran sempre nostres", com a partícip de la litúrgia protestatària,  no puc deixar de pensar que és una expressió que denota vocació de resistència, no d'autèntica victòria, perquè el carrer és el que et queda quan ja no tens res més, i jo sóc dels que pensen que les lluites polítiques es fan per assumir el poder o condicionar efectivament l'exercici del poder per part dels qui el tenen. Que els carrers siguin nostres és necessari per resistir, però l'objectiu de l'independentisme no és controlar un espai físic canviant, indefinit i imprevisible com el carrer, sinó dotar Catalunya d'un estat propi. Per això m'hauria il·lusionat més que la gent cridés "els calers seran sempre nostres",  com a mostra de la clara voluntat de poder del poble català, tip que una administració tributària forastera espoliï els nostres recursos, i desitjós de disposar d'una hisenda pròpia, el dipòsit de combustible necessari perquè tot estat funcioni.
Des d'aquell 20 de setembre han passat coses molt grosses, la força repressora de l'estat espanyol, que tot just havia ensenyat la poteta, s'ha expressat apallissant votants l'1 d'octubre, empresonant a mig govern i als líders de l'ANC i d'Òmnium, perseguint a tot aquell qui gosi plantar cara al seu ordre polític, encara que sigui pacíficament, i suspenent l'autonomia de Catalunya via 155. 
L'independentisme s'enfronta a un nou escenari, molt sinistre per una banda, però que ofereix una oportunitat que no podem desaprofitar. Una aplicació prolongada en el temps del 155 era l'eina amb què l'espanyolisme pretenia deconstruir l'autonomia catalana i afeblir elements fonamentals de la nostra identitat. Aquell escenari ens hauria obligat a una oposició frontal i absoluta a l'aplicació del 155. Tanmateix, que el 155 decaigui amb la constitució del nou govern fa que els esforços de l'independentisme no s'hagin de centrar en una tasca d'oposició dura al nou ordre, sinó en guanyar les eleccions de forma clara i contundent, per seguir amb el procés cap a la independència, si bé sota nous paràmetres i amb noves lliçons apreses. 
Per molt que els carrers siguin nostres, per molt que organitzem les manifestacions més massives i pacífiques del planeta, per més que tinguem una societat civil organitzada i vibrant a favor del país, de poc servirà si no som capaços de guanyar unes eleccions crucials per a Catalunya. Sempre hem dit que volíem votar, i encara que unes eleccions no són el mateix que un referèndum, en què l'elecció és clara i binària, la força real de l'independentisme s'hi ha d'expressar igualment. No podem anar pel món dient que el referèndum de l'1O ens legitima per declarar la independència i ser incapaços de guanyar les eleccions del 21D. Llegeixo i escolto constantment, dins el món independentista, que la gent és la nostra força, que només el poble salva el poble, i moltes altres proclames que donen per fet el suport massiu i majoritari a la independència. Doncs és ara, quan el món sí que ens mira, quan hem de demostrar-ho guanyant les eleccions amb claredat, per recuperar les nostres institucions nacionals i seguir en el camí de la llibertat, molt més sinuós i accidentat del que alguns potser havien imaginat, però un camí que, davant l'autoritarisme espanyol, es revela més necessari que mai. 

Cap comentari: