Что делать? (Què cal fer?)
Encara avui, la confusió estratègica en el camp independentista és més que notable. Hi ha una minoria sorollosa que segueix abonant la tesi segons la qual, si després de la declaració d'independència s'hagués plantat cara en comptes de plegar veles, avui ja hi seríem. Els polítics haurien traït "el poble" per no haver deixat defensar la república declarada i ara "el poble" ha de jubilar-los -encara que estiguin empresonats o a l'exili- per posar-n'hi uns altres de disposats a arribar fins al final en l'enfrontament amb l'estat. D'altra banda tenim ERC, que promou un gir estratègic per deixar enrere l'unilateralisme i "eixamplar la base", especialment amb els sectors més propers dels Comuns, i alhora rebaixar la tensió que comporta l'enfrontament obert amb l'estat, tant en termes de repressió directa com als efectes de disposar de prou oxigen per portar a terme una acció de govern, sense menysprear la possibilitat d'arribar a acords amb el PSC a Catalunya i amb el PSOE a Madrid. Per la seva part, l'"espai Puigdemont" és partidari de mantenir la tensió amb l'estat sense renunciar a governar l'autonomia dins del marc legal vigent, a l'espera d'esdeveniments que obrin nous escenaris. Els sectors moderats del PDeCAT es troben dins "l'espai Puigdemont", però segurament preferirien una estratègia més semblant a la d'ERC, sense tant d'èmfasi en la seducció dels Comuns.
Tothom té una part de raó, tot i que em sembla força inversemblant seguir defensant que l'octubre de 2017, només amb la mobilització popular, amb la força del carrer que tant ha sobredimensionat l'imaginari independentista, hauríem pogut implementar la República Catalana. No crec que als dirigents del moment se'ls pugui retreure el fet de no haver llançat el moviment independentista a un enfrontament suïcida amb l'estat, l'únic que se'ls pot retreure és haver fet creure la falsedat que tot estava a punt per engegar la transició cap al nou estat.
Dit això, l'estratègia independentista, en comptes de caure en els retrets, les guerres intestines i la retòrica estèril, hauria de centrar-se en aconseguir tot allò que ens va faltar per fer possible el mandat de l'1 d'octubre. Per començar, n'hem de ser més, amb els dos milions i escaig anem molts justos i el 21-D no vam superar el llistó del 50%. És inexcusable incrementar els suports i situar-se còmodament per damunt d'un 50% de suport electoral als partits independentistes. Aquest percentatge hauria de permetre majories més sòlides que l'actual al Parlament i també als ajuntaments del país, i tindria un efecte molt important: els unionistes demòcrates, pocs o molts, haurien d'acceptar la victòria independentista, que ara neguen amb l'argument de la majoria insuficient. La comunitat internacional tindria, ara sí, l'evidència del compliment de la condició mínima per guanyar qualsevol referèndum, i encara que seguís optant per fer-se l'orni, no podria excusar-se amb la majoria insuficient o en la teoria barata de la majoria silenciosa unionista amb què alguns han pretès deslegitimar l'independentisme català. Superar el 50% dels vots, amb contundència ( si pot ser un 55%, el mateix percentatge que la UE va exigir a Montenegro) seria incontestable i tindria un efecte multiplicador innegable. I parlo d'eleccions al Parlament, a mig termini no veig factible un referèndum pactat.
El front electoral és el més important, però no és l'únic. L'independentisme ha d'esdevenir clarament hegemònic a la societat catalana: als col·legis professionals, a patronals i sindicats, a les cambres de comerç, al FC Barcelona, a les universitats, als mitjans de comunicació, a la infinitat d'entitats que configuren la nostra societat civil. No es tracta d'unanimitat, sinó d'hegemonia. Potser és més vistós i agraït sortir al carrer amb samarretes de colors, torxes o espelmes, però els carrers només seran nostres si ens organitzem a tots nivells per sobiranitzar la societat. No es tracta que els independentistes presentin candidatures a la direcció d'aquestes entitats i demanin el vot pel simple fet de ser independentistes, es tracta que els independentistes liderin candidatures guanyadores per tot allò que sàpiguen oferir als seus companys de sindicat, de lògia, de club de bàsquet o d'agrupació boletaire. No es tracta d'una mobilització permanent al carrer, sinó de teixir estructures d'estat també fora de l'àmbit estricte de les administracions, tenint Catalunya com a principal marc de referència, promovent l'ús de la llengua catalana, eliminant sempre que sigui possible la subordinació a estructures d'àmbit espanyol, internacionalitzant-se. El país s'ha de preparar per a la independència, tant per resistir una situació de confrontació amb l'estat com per exercir la sobirania i controlar el territori. No és res que es pugui fer en quatre dies, cal perseverança, sentit estratègic i habilitat, de forma sostinguda en el temps.
Hem de ser conscients de les dificultats del repte que ens hem imposat: el Regne d'Espanya no és un estat en liquidació com ho eren la URSS i Iugoslàvia a principis dels anys 90 del S.XX, i tampoc no és un imperi que hagi perdut una guerra, com ho era Àustria-Hongria l'any 1918, i abans, l'Imperi Rus i l'Imperi Otomà. Els catalans no tenim el suport, ni tan sols implícit, de cap gran potència. Tot i les reticències inicials, Occident va veure amb bons ulls la independència dels països bàltics i després la de la resta de repúbliques soviètiques. El reconeixement internacional d'Eslovènia i Croàcia va ser promogut per Alemanya, i tot i així van pagar amb sang la seva llibertat. Durant les guerres dels Balcans, Sèrbia, continuadora de Iugoslàvia, va esdevenir un estat pària. Contràriament, Espanya es troba plenament integrada en la comunitat internacional i en totes les estructures europees i occidentals, i malgrat un cert desgast d'imatge, és considerat un estat democràtic i de dret homologat. Això no vol dir que ho tinguem perdut, tan sols implica que la nostra nau avança a contravent, per la qual cosa ens cal una força superior a la que requereixen les causes democràtiques que naveguen amb el vent a favor. Volem fer una cosa, crear un nou estat en el si de la UE, que ningú no ha fet abans, amb el gran obstacle que representa l'oposició extrema que hi planteja el Regne d'Espanya, a diferència de l'actitud del Regne Unit respecte el referèndum escocès.
Tothom té una part de raó, tot i que em sembla força inversemblant seguir defensant que l'octubre de 2017, només amb la mobilització popular, amb la força del carrer que tant ha sobredimensionat l'imaginari independentista, hauríem pogut implementar la República Catalana. No crec que als dirigents del moment se'ls pugui retreure el fet de no haver llançat el moviment independentista a un enfrontament suïcida amb l'estat, l'únic que se'ls pot retreure és haver fet creure la falsedat que tot estava a punt per engegar la transició cap al nou estat.
Dit això, l'estratègia independentista, en comptes de caure en els retrets, les guerres intestines i la retòrica estèril, hauria de centrar-se en aconseguir tot allò que ens va faltar per fer possible el mandat de l'1 d'octubre. Per començar, n'hem de ser més, amb els dos milions i escaig anem molts justos i el 21-D no vam superar el llistó del 50%. És inexcusable incrementar els suports i situar-se còmodament per damunt d'un 50% de suport electoral als partits independentistes. Aquest percentatge hauria de permetre majories més sòlides que l'actual al Parlament i també als ajuntaments del país, i tindria un efecte molt important: els unionistes demòcrates, pocs o molts, haurien d'acceptar la victòria independentista, que ara neguen amb l'argument de la majoria insuficient. La comunitat internacional tindria, ara sí, l'evidència del compliment de la condició mínima per guanyar qualsevol referèndum, i encara que seguís optant per fer-se l'orni, no podria excusar-se amb la majoria insuficient o en la teoria barata de la majoria silenciosa unionista amb què alguns han pretès deslegitimar l'independentisme català. Superar el 50% dels vots, amb contundència ( si pot ser un 55%, el mateix percentatge que la UE va exigir a Montenegro) seria incontestable i tindria un efecte multiplicador innegable. I parlo d'eleccions al Parlament, a mig termini no veig factible un referèndum pactat.
El front electoral és el més important, però no és l'únic. L'independentisme ha d'esdevenir clarament hegemònic a la societat catalana: als col·legis professionals, a patronals i sindicats, a les cambres de comerç, al FC Barcelona, a les universitats, als mitjans de comunicació, a la infinitat d'entitats que configuren la nostra societat civil. No es tracta d'unanimitat, sinó d'hegemonia. Potser és més vistós i agraït sortir al carrer amb samarretes de colors, torxes o espelmes, però els carrers només seran nostres si ens organitzem a tots nivells per sobiranitzar la societat. No es tracta que els independentistes presentin candidatures a la direcció d'aquestes entitats i demanin el vot pel simple fet de ser independentistes, es tracta que els independentistes liderin candidatures guanyadores per tot allò que sàpiguen oferir als seus companys de sindicat, de lògia, de club de bàsquet o d'agrupació boletaire. No es tracta d'una mobilització permanent al carrer, sinó de teixir estructures d'estat també fora de l'àmbit estricte de les administracions, tenint Catalunya com a principal marc de referència, promovent l'ús de la llengua catalana, eliminant sempre que sigui possible la subordinació a estructures d'àmbit espanyol, internacionalitzant-se. El país s'ha de preparar per a la independència, tant per resistir una situació de confrontació amb l'estat com per exercir la sobirania i controlar el territori. No és res que es pugui fer en quatre dies, cal perseverança, sentit estratègic i habilitat, de forma sostinguda en el temps.
Hem de ser conscients de les dificultats del repte que ens hem imposat: el Regne d'Espanya no és un estat en liquidació com ho eren la URSS i Iugoslàvia a principis dels anys 90 del S.XX, i tampoc no és un imperi que hagi perdut una guerra, com ho era Àustria-Hongria l'any 1918, i abans, l'Imperi Rus i l'Imperi Otomà. Els catalans no tenim el suport, ni tan sols implícit, de cap gran potència. Tot i les reticències inicials, Occident va veure amb bons ulls la independència dels països bàltics i després la de la resta de repúbliques soviètiques. El reconeixement internacional d'Eslovènia i Croàcia va ser promogut per Alemanya, i tot i així van pagar amb sang la seva llibertat. Durant les guerres dels Balcans, Sèrbia, continuadora de Iugoslàvia, va esdevenir un estat pària. Contràriament, Espanya es troba plenament integrada en la comunitat internacional i en totes les estructures europees i occidentals, i malgrat un cert desgast d'imatge, és considerat un estat democràtic i de dret homologat. Això no vol dir que ho tinguem perdut, tan sols implica que la nostra nau avança a contravent, per la qual cosa ens cal una força superior a la que requereixen les causes democràtiques que naveguen amb el vent a favor. Volem fer una cosa, crear un nou estat en el si de la UE, que ningú no ha fet abans, amb el gran obstacle que representa l'oposició extrema que hi planteja el Regne d'Espanya, a diferència de l'actitud del Regne Unit respecte el referèndum escocès.
Comentaris