dijous, 9 d’agost de 2007

Camí de decadència i servitud

Fa anys que Catalunya no pateix cap gran catàstrofe "natural". Per sort no hem tingut inundacions, ni terratrèmols importants, ni tsunamis, i el Croscat no ha entrat en erupció. Però la infraestructura del país està feta un desastre, molt especialment les instal·lacions que depenen directament o indirectament del govern de l'estat. Fa la impressió que tot falla, que res no va a l'hora: els trens no surten, les autopistes s'obturen, els aeroports se saturen, i no arriba la llum. Barcelona sembla una ciutat assetjada a la que hagin tallat l'electricitat, obligada a patir les molèsties d'un generador a cada cantonada. I tot i això, no para de venir més i més gent a instal·lar-se en aquesta terra acollidora i de control laxe. I encara ens diuen que falten més de mil cambrers per donar servei a l'hosteleria del litoral. Ens cal una reflexió molt profunda sobre cap a on ha d'anar Catalunya: si ens conformem a esdevenir un país de tercera, amb una economia que tingui els seus pilars en la construcció, el turisme barat i els serveis de consum massiu, que competeixi en preus important mà d'obra barata, o bé si volem bastir un país de primer nivell, amb una identitat reforçada i oberta al món, amb capacitat de participar amb veu pròpia en el procés globalitzador, com ja fan altres països de dimensions semblants com Finlàndia, els escandinaus, Irlanda o Suïssa. Que es distingeixi per l'empenta, la cultura i la qualitat de vida dels seus ciutadans. El primer escenari resulta de la situació actual, el segon escenari requereix un cop de timó, un govern i una societat compromesos, amb objectius ambiciosos, poder polític i econòmic-sovint indestriables-i determinació. Això no s'aconsegueix en quatre dies i cal començar a treballar-hi ara mateix, i va molt lligat a la capacitat que tinguem de guanyar noves cotes de sobirania en detriment de l'estat espanyol.

Cap comentari: